Grups bombolla

Ara en venen a tots els xinos i fins i tot hi ha sofisticades joguines que permeten fer-ne de totes mides i formes. Quan era petita, el potet de fer bombolles de sabó era un bé preuat que només es podia adquirir a la ruta de festes majors, en una d’aquelles paradetes tristes de nòmades que venien succedanis de felicitat, sempre de plàstic. Figurava que en aquell envàs estrident només hi havia aigua i detergent, però era màgic. “Saps xiular, oi? Ajuntes els llavis i bufes”. Seguíem el consell de Lauren Bacall. I bufàvem i bufàvem com el llop dels tres porquets. Un toll d’aigua apegalosa ens indicava que ens havíem passat de frenada. Tocava mesurar les forces i dominar aquell tel lluent que es multiplicaria de manera misteriosa fins a fer ploure desenes de boletes transparents. De tant en tant, una esfera gegant es propulsava més amunt del teu cap i, encara que sabessis del cert que acabaria estavellant-se contra el terra en una secreta missió suïcida, seguies el seu vol agònic amb la mirada hipnotitzada. Des que es va començar a parlar de grups bombolla a les escoles que no puc evitar de pensar si no és massa precisa la metàfora. Les bombolles esclaten, i són fràgils.

Una pel·lícula de líquid embolcallant una mica d’aire té una vida efímera. Cada dia, quan soni el timbre petaran aquestes bombolles. La canalla anirà a casa, amb la seua família, que, a la vegada, comparteix espai vital amb companys de feina que tenen els seus propis fills en bombolles que surten d’un altre pot, i així fins a formar l’infinit en un joc d’espills d’atracció de fira. I penso que al meu jo passat li hagués resultat més fàcil mantenir-se tancada en aquest món de seguretat hermètica. El meu grup bombolla particular va ser el mateix des de parvulari fins als catorze anys. No hi havia perill de barrejar-se a les activitats extraescolars perquè no en fèiem. Jugàvem juntes al pati i jugàvem juntes al carrer. Érem una colla. Ara s’usa molt la paraula, però no té el mateix significat. De la mateixa manera que pots saber si un poble ha deixat d’utilitzar els renoms fixant-te si els té escrits a les façanes. La colla no es tria. El destí t’ajunta amb unes persones que sempre formaran part de la teua vida perquè la pàtria és la memòria i elles sempre regnaran en els meus records.