Escrit sobre marbre

No hi havia truc ni tracte possible. El dia de Tots Sants estrenàvem la roba d’hivern encara que fes calor i piqués més del compte el jersei de llana. Ara em sembla un estrany ritual d’iniciació nihilista, però aquella passejada anual entre làpides de cognoms repetits i dates remotes tenia alguna cosa de reconfortant per més petita que fossis. De carpe diem. Aquell poble paral·lel a quatre passes de la nostra escola l’habitaven difunts que serien oblidats. La implacable llei de vida empenyent cap al futur amb força. Però ni tota l’eternitat podia esborrar algunes històries tràgiques que s’intuïen en aquell petit món de silenci, marbre i flors de plàstic.

Biografies estroncades de nois vestits de soldats que per sempre més serien joves en fotos descolorides. De dones que no veurien créixer els seus fills perquè van morir parint-los. A Guissona la reflexió et queda clara abans i tot de creuar el llindar: “Hem estat el que vosaltres sou. Sereu el que nosaltres som”. Això no hi ha cap panellet capaç d’endolcir-ho. No gaire lluny d’allí, al museu Eduard Camps, s’explica la trista història de Lèsbia, una nena que tenia “onze anys i deu mesos” quan va morir.

La seua mare, Servil·la Praepusa, va voler deixar constància del molt que li dolien aquests dos mesos d’absència afegits a tota la maleïda eternitat. “Encara no havia vessat totes les llàgrimes que duia a dins”. Lèsbia respon als seus pares que no han d’estar tristos, que això molesta els seus manes. I la pobra parella es consola fent gravar aquesta làpida dialogada, la més antiga de les que s’han conservat a la península Ibèrica, perquè tothom que la llegeixi digui en veu alta: “Que la terra et sigui lleu”. Han passat vint segles i encara se’t fa un nus a la gola. Ara aquest tros de pedra capaç de commoure les ídem ha estat comprat per la Generalitat perquè, per fi, cinquanta anys llargs després que fos trobat en una excavació arqueològica, formi part de la col·lecció nacional de patrimoni. I és una gran notícia.

Cap crisi sanitària pot ser excusa per no invertir en cultura. S’ha tornat a aturar el món, però almenys podem anar al cementiri, sempre que tinguem els nostres morts a la comarca en què vivim. Dol de proximitat en temps de pandèmia.