Els ulls blaus d'un nen espantat

La darrera vegada que el vaig entrevistar ja passava dels noranta, però anava sobrat d’energia. “Quedem a l’oficina a les 9 en punt, que tinc feina”. L’oficina era el Museu de Lleida. Hi anava cada matí, com un clau. Va ser cinquanta anys director del Museu Diocesà i no hi podia fer més: s’estimava aquelles peces d’art. Va ser l’encarregat de custodiar el patrimoni de la col·lecció diocesana durant mig segle i ell, millor que ningú, sabia que només l’art et pot redimir de les misèries d’una guerra. A mossèn Jesús Tarragona se l’ha emportat la Covid. Tenia 95 anys, cert, però era un ferm candidat a ser centenari. “Espero no viure prou per veure marxar cap obra del Museu de Lleida”, em va dir. Però va ser testimoni de com un escamot de guàrdies civils armats entrava al seu museu de matinada. Els seus ulls blavíssims van veure moltes atrocitats. Era el petit de deu germans d’una família molt catòlica i als deu anys va ingressar al seminari. De fet, ja tenia dos germans capellans. Josep, el gran; i Daniel, el quart. A ells els van afusellar i a l’amo de la torre de Térmens on es refugiava la família, també. Ell només tenia onze anys, però va haver de deixar enrere la infantesa i fer de nen dels encàrrecs per a un metge. Una tarda de novembre d’ara fa 83 anys li van fer portar una cuixa de corder embolicada amb una coixinera a una casa propera al mercat de Sant Lluís. Ja era al carrer quan el van cridar perquè marxava sense la coixinera. “Això em va salvar la vida. M’hauria trobat al bell mig de l’explosió, davant del Banc d’Espanya, on hi va haver tants morts. Eren quarts de quatre de la tarda, però hi havia tanta pols que semblava que fos de nit. Era esfereïdor. En sortir al carrer, el primer que vaig veure van ser nens morts. Hi havia morts i ferits per tot arreu”. No faltava mai a l’homenatge a les víctimes del Liceu Escolar. La militància de la memòria. Ja jubilat viuria un altre malson. “La llei és molt clara”, s’exclamava: “Si es poden acreditar més de trenta anys de tinença pacífica sense que ningú ho hagi reclamat la propietat és de qui ho té”. El bisbe Ciuraneta li va fer costat en aquesta lluita. Se n’han anat d’aquest món en dos dies de diferència. No sé si mai els hem agraït prou tot el que van fer. Tot el que van patir.