Tres virus i una vacuna

Si l’any que ve baixa dràsticament la participació als premis de la Nit de Santa Llúcia que organitza Òmnium Cultural que ningú no s’esveri: és pànic escènic. I més sabent que l’acte deixarà de ser itinerant per quedar-se al TNC. A veure qui és el valent que gosa millorar el discurs del flamant guanyador del Carles Riba, Miquel Desclot. “Ens amenaça asprament un virus que ens tanca a casa perquè ens voldria matar per asfíxia.” Classe magistral de tensió narrativa. Tothom atent. “Alhora, ens amenaça no menys asprament un altre virus que ens tanca a la presó perquè no gosa fer el que de debò voldria, que és afusellar-nos.” No queda ningú a les butaques, tothom és a la butxaca del poeta. “I encara ens corca mortalment un tercer virus que ens tanca a la masmorra de la nostra pròpia misèria de poble mesquí que abans que unir-se per la llibertat s’estima més una esclavitud enfangada en una ignominiosa renyida constant.” Les autoritats assistents aguantant estoicament la coïssor a les galtes de la senyora bufetada que acaben de rebre. “Haig de dir que el que més em terroritza és aquest tercer virus i m’esgarrifa pensar que només tindrem vacuna per al primer.”

Desclot va tenir presents totes les víctimes del primer i els empresonats i exiliats pel segon. També “la gent de bona fe que ha estat vergonyantment traïda pel tercer”. Dempeus i ovació. Una triple vírica necessària. Després (o abans, que ho he vist fragmentat i a deshora) Tina Vallès, guanyadora del Folch i Torres, se sumava a la campanya en favor de la igualtat de tracte i la no-discriminació Defensem el que és obvi, recordant a les patums de la sala que la literatura infantil i juvenil “no és la segona divisió de la literatura adulta” perquè “sense lectors no hi ha literatura, i els lectors són nens abans de ser adults”. I no puc estar-hi més d’acord. Diu que va créixer llegint premis Folch i Torres i em veig en un quiosc que feia cantonada al carrer Democràcia de Lleida que fa molts anys que no existeix triant un llibre que em descobreix que el meu nom s’escriu amb dos enes. “Anna, de Maria Lluïsa Solà, va ser important per a mi”, diu. I torna a fer calor, encara que hi hagi boira. Torna a ser l’estiu que la vaig llegir. Per a mi també va ser important.