EL RETROVISOR
Viure sota zero
La pastanaga que li fa de nas va caure dimarts, però el ninot de neu encara aguanta, convertit en un bloc de gel. El sol juga amb ell i l’aprima, el modela com si fos de plastilina. Si no fos pel barret llampant, recordaria la desesperació de Munch cridant que fa fred, molt fred.
D’aquell que fa mal, com si unes agulles invisibles et travessessin la cara quan camines. I no puc evitar de meravellar-me per haver sobreviscut a tants hiverns sense calefacció. Aquell moment terrorífic d’embotir-te al llit i sentir que els llençols són de marbre, malgrat la bossa d’aigua calenta. Hi ha hagut hiverns pitjors, ho sé. La nit de Reis del 1985 les estrelles brillaven amb intensitat. Era un d’aquells dies rasos en què l’experiència dels més grans augurava una bona glaçada.
El que no sabíem és que allò només era el preludi. Que els termòmetres es desplomarien. El 15 de gener les temperatures van tocar fons (-21 ºC a Arties, -14º a Lleida, -5º a Barcelona...). El balanç provisional del dia 17 era esgarrifós: van morir de fred una vintena de persones. I ens vam acostumar a viure sota zero, o potser és que tot just era una adolescent. Un divendres, el nostre món es va convertir en una pista de patinatge.
No ens feia por caure, perquè hi ha una edat en què et sents immortal. Ni ens va preocupar haver de fer un viatge de 36 quilòmetres en autocar que ara em sembla del tot temerari. Més recent és la gran nevada del 15 de desembre de 2001, quan vam passar d’improvisar trineus amb cartrons a avorrir el gel de tant com va durar. Però l’hemeroteca em recorda que encara hi va haver una gelada pitjor, i que va ser fa tot just 50 anys.
Aquell gener a Lleida tampoc hi va haver cavalcada de Reis. Hi havia sospita d’epidèmia de meningitis, però no es va suspendre per salut, sinó per fred. Es va arribar a -15,4 graus a la capital; a -25 a la Bonaigua. El 6 de gener els titulars parlaven de “normalització de les temperatures” perquè la mínima havia estat de -8. Tot és relatiu, és clar.
De fet, aquell mateix mes de gener va arribar la primavera. Va ser a la Petite Galerie. Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet inaugurarien la primera exposició de l’estat del que aleshores es va dir poesia concreta. Començava el desglaç de la llarga nit del franquisme.