L'amiga americana

Tenia fama d’antipàtica. De cruel, fins i tot. Però era Patricia Highsmith. L’Institut d’Estudis Ilerdencs va quedar literalment petit i la conferència es va haver de traslladar a l’altre costat de riu, al Palau de Vidre. “I’m happy to be in the town of Lleida –in Catalonia– which I’ve been told at times in the past was not a part of Spain”.

La creadora de Mr. Ripley no va somriure ni per equivocació, però es va posar el públic a la butxaca. El calendari s’entossudia a afirmar que era 26 d’abril de 1987, però no hi havia prou H&S als prestatges dels supermercats per eliminar tota la caspa que encara arrossegàvem de quan Paco respirava. De fet, amb aquell acte culminava el que es va batejar com la Setmana de Rellançament de l’IEI, un eufemisme per dir que es trencava amb un passat poc homologable de leridanismo afecto al régimen dotze anys després de la mort de Franco.

L’encarregat de passar del blanc i negre al color va ser Miquel Pueyo. Reconeix que va ser el primer sorprès quan l’escriptora va dir que sí, que abandonaria uns dies el seu refugi de Locarno, a Suïssa, per venir a aquest racó de món.

Les males llengües diuen que va saber que hi havia una fàbrica de San Miguel a la ciutat. La cervesa de la Highsmith (Pagès Editors) és, precisament, el títol amb què vuit autores de novel·la negra l’homenatgen amb motiu del seu centenari.

A la portada una imatge per a la història: l’autora d’Estranys en un tren fent un glop de birra lleidatana. El mèrit de Pedro Soto només el poden apreciar els que van viure aquella llunyana primavera, perquè ella defugia les fotos com un vampir es guarda del sol. Oficialment, no volia que la retratessin fumant, però mai no va soltar la cigarreta, així que sonava a excusa. Ningú no gosa dir que va ser més amable del que aparentava. Correcta i prou.

De nit, caminant per Prat de la Riba, s’aturava en cada munt de brossa buscant un tresor. “A Nova York et pots moblar l’apartament si mires bé als contenidors”, li va dir a Pueyo camí del Sheyton. La nit abans va sopar a la Fonda del Nastasi amb Laura Valenzuela i José Luis Dibildos. Sembla improbable que li proposessin alguna adaptació com les que ja havien fet Hitchcock o Wim Wenders. Però als vuitanta tot era possible.