La casa dels avis

Fa més de vint anys que no l’he trepitjat. Ni tan sols és nostra, de fet. Però sempre serà cals padrins. Cada cop que hi passo per davant me la miro, ni que sigui de reüll. L’han reformat. L’han pintat i han rebaixat el pedrís de l’entrada, que era el més alt del poble. Encara el veig.

La pedra lluent de tantes vegades com havia fet de seient. Tampoc hi ha la botera per on havien entrat i sortit tants gats a deshora. No li vaig dir mai La casa dels avis, però el títol de Vicenç Villatoro m’hi ha retornat. Sé que és molt petita, només cal fixar-se en la façana, però els records la fan inabastable, màgica. Potser és perquè no la podies recórrer amb absoluta llibertat. No és que hi hagués habitacions prohibides, però sí que hi havia uns límits que mai no gosaries traspassar.

Hi havia una cambra que tenia una cortina de flors en comptes d’una porta i mai no vaig saber què s’hi guardava, només que era el lloc d’on el padrí treia una de les seues llibretes en què ho anotava absolutament tot. No era un dietari, exactament. Hi podia fer una entrada on deixava constància gairebé notarial que s’havia gastat ics pessetes en la compra d’una bombona de butà i, a continuació, escriure amb emotivitat que havia mort un de la seua quinta. “Ja només en quedem set”, em deia de petita. I després van ser sis, cinc, quatre… en un sinistre compte enrere. La soledat és el peatge que es paga quan s’arriba a vell.

A cals padrins no hi vaig veure mai cap animal, tret d’una guatlla trista en una gàbia, però hi havia una pallissa buida i una cureta on feia molts anys que no s’hi tancava cap porc. No tenia res de particular, aleshores, però intuïes que els avis formaven part d’un món que ja no existia. Perquè tenien nevera, però encara feien anar un armariet protegit amb una mena de tela mosquitera que hi havia en un rebost. “Així el menjar respira”, deia convençuda la padrina.

De la mateixa manera que tenien un vàter, però mai van deixar de fer anar la comuna del corral. El llibre de Villatoro parteix d’una casa d’estiueig a Canet per explicar la història de la seua família materna. Si ens atrapa és perquè també ens explica la nostra. Les mateixes fotos incòmodes que s’amagaven perquè havien passat molts anys de la guerra, però no prous.