Fang al cel

Fa dies que vivim sota un cel de plom. De tant en tant, una ullada de sol esmorteït, com si ens comprovessin les constants vitals. Fan bé. Aquesta pols en suspensió vinguda del Sàhara ens aixafa. Sentim el pes d’una segona primavera arrabassada. I no podem més, que ja ens van robar el darrer mes d’abril. Un tendal de fang es desplega cada matí sobre els nostres caps. Hi hauríem d’estar acostumats, a Lleida. La boira no sempre es manifesta com un fenomen meteorològic que omple de misteri un horitzó intangible. De vegades s’aixeca però no escampa. I llavors quedem atrapats sota una cúpula que ens aïlla del món, com els habitants de Chester’s Mill, el poble sorgit de la ment perversa de Stephen King. La boira alta és insípida, com una sopa d’hospital. Ara no és temps de boires, però seguim sense veure el cel blau. I esperem amb desànim una pluja de fang que ho embrutarà tot. Si finalment descarregués avui tindria un punt de metafòric. La blancor immaculada del Museu de Lleida tacada, altre cop. I un camió que marxa a dipositar obres d’art on mai no hi havien estat. Sense que hi hagi una sentència judicial ferma perquè ningú s’emporti res. La impotència de la injustícia. A l’altre costat de la rambla Aragó –tenim bon ull amb el nomenclàtor– un carrer que porta el nom del bisbe Meseguer, l’home que va fundar el segon museu episcopal de l’Estat el 1893, que va rascar-se la butxaca quan calia igualar les ofertes amb què els antiquaris temptaven els sacerdots de la seua diòcesi per unes obres d’art a les quals no es donava cap valor. El romànic i el gòtic no estaven de moda i a les sagristies entomaven pols peces com la taula de Sant Joan Baptista de Saidí. Si la menciono és perquè es conserva el rebut dels 3.000 rals que es va pagar per ella. O les 200 pesetes en el cas del retaule de Xalamera. Tot això no compta. Tant és que sigui una col·lecció legítimament constituïda que explica la història d’un territori partit en dos arbitràriament. Encara rai que aquest cop no han vingut de matinada i amb pistoles, com van fer el 2017. No sé si plourà fang, però serà un dia trist i brut. Com els silencis dels que han deixat sols els amics del Museu de Lleida. Som aquí, pel que calgui.