Sant Jordi, tercer intent

Només ha passat un any i sembla una vida. El 23 d’abril del 2020 va ser, de llarg, el dia més trist del confinament, i això que ja en portàvem quaranta tancats a casa. Va fer un dia radiant, però els carrers eren buits. Ens havíem resignat a quedar-nos sense primavera. A viure instal·lats en la cançó de Sabina i preguntar-nos qui ens havia robat el mes d’abril. I cobrava sentit el vers de T.S. Eliot del qual tant havíem abusat. “April is the cruelest month.” A fe de món que va ser cruel. Els balcons guarnits ens van commoure com no ens havíem arribat a imaginar.

Ens va semblar veure escates de drac a terra, amb els pètals de les roses que no es van regalar. I ens vam sentir una mica princeses bledes que res no podien fer contra el monstre microscòpic que atemoria la població. Però encara érem optimistes i cantàvem Resistiré amb el convenciment que, com els joncs, res no ens podria doblegar.

Ens vam arribar a creure que podríem recuperar la primavera perduda. Sempre he pensat que el rellotge és l’invent més commovedor de la humanitat, perquè mesurar el temps és una quimera i aturar-lo, una inconsciència. Però la Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes van decidir traslladar la festa al 23 de juliol, en plena canícula.

A Lleida seguíem confinats. Les llibreries eren obertes i podíem sortir al carrer, cert. Però ni signatures, ni paradetes, ni res. Esperàvem Sant Jordi com qui espera Godot i amb la calor se’ns van fondre les ales que ens havien de fer tocar el cel amb les mans. Segon intent. Altre cop la ressaca amarga de constatar que tornaran les orenetes, però no seran les de Bécquer. Jo em disposava a Batre records, però el més a prop de Sant Jordi que vaig estar va ser quan, mig amagades a les escales del Casino, li vaig signar un exemplar a l’Anna Maria Martí.

A Lou Reed li hauria fet gràcia la nostra manera de caminar pel cantó salvatge de la vida. Ella hi creia, en aquest succedani de Sant Jordi. I l’admiro per això. Avui sí. A la tercera. Avui han aconseguit fer un drac de ferralla al pati gòtic de l’IEI. I l’indultarem, perquè és bo, segons se’ns adverteix amb llums de neó.

A la façana de la Paeria el protagonisme és per a un cavaller armat amb una vacuna. Ja ho tenim tot. Llibres, roses, carrers i mascaretes. Feliç dia del llibre.