“Cugula!”

A la ficció els noms imprimeixen caràcter. Ja pot allargar-se mil capítols una sèrie, que només hi haurà un Marc o una Júlia. A les novel·les la repetició de noms és gairebé un recurs narratiu reservat a llargues nissagues. Josés Arcadios i Aurelianos, per entendre’ns. Les Annes som legió. De petita no em preocupava tant això com el meu futur. Cap velleta que jo conegués es deia Anna, Marta, Eva, Clara, Esther, Olga... L’onomàstica de les xiquetes dels setanta entrava en conflicte amb els estàndards de venerable senectut.

Dominica, Leocàdia, Ramona, Francisqueta, Joaquima, Milagros... En aquella època en què patia per ser una vella amb nom de nena una amiga una mica més gran que jo va fer les paus amb el seu, de nom, en adonar-se que el podia traduir al català. No triem com ens direm la resta de la nostra vida però, majoritàriament, ens resignem amb les lletres que van sortir al bombo. Com a molt, les tunegem una mica amb diminutius.

Si a ella li feia nosa és perquè li recordava que la seua arribada a aquesta vall de llàgrimes no va ser gaire celebrada. Esperaven un mascle. Un hereu. I va ser nena. El disgust va ser majúscul. La mare, com si no n’hagués tingut prou amb el part, se les va haver d’enginyar per conciliar la família paterna amb aquell ésser que acabava de portar al món i va proposar que la xiqueta rebuda com una desgràcia es digués com una tia monja molt estimada.

La sang no va arribar al riu. Amb l’homenatge la xiqueta es guanyava el dret a pertànyer a la família. Terrible. Una altra amiga m’explicava fa poc que va néixer a casa. Quan sa padrina va sortir de l’habitació per donar la bona nova, ningú no va brindar amb cava. “És una nena”, va dir la pobra dona sabent-se au de mal averany.

L’avi de la criatura es va aixecar de la cadira del menjador, sense ni mig dissimular l’emprenyament que portava a sobre. “Cugula!”, va exclamar abans de baixar les escales de casa. La cugula és una mala herba, la civada borda. “Però ara ho reivindiquem i diem que som cugules”, em va afegir orgullosa. Ulls de cugula és el títol del poemari amb què Jaume Suau va guanyar el premi Maria-Mercè Marçal. Un llibre lluminós i feminista dedicat a totes les cugules.