Màgia embotellada

E s deia Kamal i era sirià. Faltaven molts anys perquè el seu país estigués en guerra. Al poble sobtava el seu nom. Fonèticament era igual que una paraula d’ús comú. Amb els camals s’havia de parar compte. No eren branques qualsevol que es poguessin trencar. El camal neix de la soca de l’arbre. És una de les parets mestres que aguantaran la collita. A ell li feia gràcia tenir un nom tan exòtic i tan d’aquí a la vegada. També el sorprenia la toponímia de la zona. “Sabeu que Alcarràs vol dir el cirerer?” I no ho sabíem. Com si ens fes nosa aquest passat que teníem incrustat a l’ADN. Que circulava per les séquies. Que sortia de les parets esventrades de les cases que tiràvem a terra per esborrar cap resta de misèria.

Eren els bons temps de la fruita dolça que, per desgràcia d’arquitectes i urbanistes, van coincidir amb els darrers del desarrollismo salvatge. A les cases velles s’hi trobaven alcorans emparedats des de feia segles. Lleida cau el 1149 i quan jo era petita encara emergien secrets de conversos. Recentment, algú va preguntar en veu alta si mam, la paraula infantil per designar l’aigua, la llet de mare i, de fet, qualsevol líquid, tenia res a veure amb l’àrab mâ.

De fet, en algunes zones de València als xiquets se’ls ofereix ma quan tenen set, sense la nostra ‘m’. El mam dels borratxos en versió irònica. Em va semblar una troballa arqueològica meravellosa. Nou-cents anys preservant a la intimitat de les cases una paraula imprescindible per sobreviure, massa important per fer anar la nova, la que s’imposa. Kunta Kinte explicant-li a la seua filla esclava que al món lliure el sol es deia koo i el riu kambi bolongo. La carrossa etimològica, però, es converteix en carabassa sense que Joan Coromines arribi a perdre la sabata de cristall.

Així ho explica l’experta en món islàmic Dolors Bramon. El cita: “Naturalment [mam] no té res a veure amb l’àrab mâ’ ‘aigua’ com ens han volgut fer creure algun arabista ingenu i altres que... beuen a galet”. Admet que ella també era del sector ingenu o de beure a galet. De fet, encara que assegura que té raó Coromines, perquè, en els dialectes andalusins aquesta ‘a’ hagués evolucionat a ‘e’ o a ‘i’, raona que mam té origen berber i que ve d’aman, de nou l’aigua, el mam. Màgia fòssil embotellada.