El premi és seu, l'honor és nostre

Tot va començar el 14 de desembre de 1984. Maria Barbal, amb 35 anys acabats de fer, es va presentar al premi de novel·la juvenil Joaquim Ruyra amb una obra que podia aspirar al Sant Jordi. Va guanyar per unanimitat. Els diaris li van dedicar amb prou feines un parell de ratlles a la crònica que van fer de la Nit de Santa Llúcia.Ella, contenta. No pretenia fer-se famosa.De fet, ni tan sols era gaire conscient d’haver iniciat una carrera literària. Quan mesos més tard es va publicar Pedra de tartera poques entrevistes li fan. Però el llibre funciona contra pronòstic.

No és un gran boom, però es manté viu a les lleixes de les llibreries. No sembla portar la temuda data de caducitat que condemna a l’oblit les novetats editorials que no generen vendes a l’engròs. El boca-orella porta la història de la Conxa més enllà de la Vall d’Àssua i la novel·la aconsegueix guanyar el prestigiós premi Crexells a la millor obra de narrativa en català publicada el 1985. I llavors sí. Llavors, Maria Barbal es va sentir “com una pedra amuntegada en una tartera”, però en un sentit molt diferent a com se sentia la Conxa: “Si algú o alguna cosa encerta a moure-la cauré amb les altres rodolant cap avall, si res no s’atansa, restaré aquí quieta dies i dies.” Barbal és la pedra que rodola. Tan de pressa que es converteix en escriptora sense saber que n’era. “Mai no m’havia passat pel cap. No tinc consciència d’haver volgut escriure més enllà dels típics poemes d’adolescents.”

Però hi ha una història que la ronda, que l’afecta “profundament”. Una d’aquelles històries de la guerra que mai ningú no li va explicar del tot perquè encara coïa. Era un gran trencaclosques de silencis que sentia la necessitat d’entendre i de transmetre. Va escriure la història, però no se sentia escriptora. “Els altres es referien a mi amb aquest qualificatiu i se’m feia estrany. Ho soc o no ho soc?, em preguntava.” Ho hauria pogut deixar. Sorprèn la claredat amb què recorda el moment precís en què s’adona que ha de decidir si aquell llibre era l’inici d’una carrera literària o “una necessitat puntual”. Plegar o seguir. Va triar escriure. I li ho agraïm. Ahir va rebre a Tremp el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Es va tancar un cercle amb l’absència dolorosa del president d’Òmnium.