Una barca i un enamorat

L’evolució ens ha fet resistents i tenim el disc dur programat per passar de la flassada a les sandàlies d’un dia per l’altre, però hem estat a punt que ens petés el termòstat. Quaranta graus abans de Sant Joan ha estat una prova de foc literal, excessiva. Un d’aquests dies de calor inhòspita vaig trobar refugi climàtic a Lo Carreró de Montgai. És un lloc tan màgic com la fira que ha donat renom al poble. En aquell laberint que formen retalls de cases que ja no ho són hi ha records petrificats que conviden a fer memòria. I, potser per això, una veïna que hi ha anat, precisament,  a batre records em sorprèn: “La padrina era de la Granja.” El meu poble és a més de 80 quilòmetres de Montgai. Ara això es tradueix en una hora de cotxe, però aquesta distància era un món i mig quan de cotxes no n’hi havia. Tan exòtic resultava ser d’un lloc aleshores remot que quan aquesta dona va arribar a la Noguera la coneixien com “Maria de la Granja”. Bé, segur que li van afegir un article al nom que ella mai no havia fet servir abans de canviar d’estat civil. La història em desperta una gran curiositat, però ja fa trenta anys que és morta i es comença a desdibuixar, com els personatges animats de Coco. La neta m’explica que quan volien fer enrabiar el seu padrí li recordaven que havia d’anar a festejar en barca. I de sobte, un camió de magdalenes acabades de sortir del forn de Proust passa per davant de la meua porta, perquè aquella història d’amor ha de ser per força anterior al 1934, quan es va inaugurar el pont que creua el Segre al punt just on conflueix amb el Cinca. “En un par de años se habrá suprimido el vetusto aunque pintoresco y práctico paso de barcas en Escarp, con todo y las molestias y dificultades determinadas por las variaciones del caudal del Segre, en este punto y siempre caudaloso”, informava La Vanguardia quan van començar les obres. Van costar “trescientas mil y pico pesetas”. Malaguanyades. Quatre anys després van volar el pont. Coses de la guerra. I es va haver de tornar a recórrer als barquers que s’havien quedat sense feina. Del pont republicà només en va quedar l’esquelet i el record de les lletres que formaven la paraula “libertad” en un dels accessos com una quimera.