Més festa, menys màgia

Els pocs arcs de Sant Martí del “tot anirà bé” que a hores d’ara queden als balcons han acabat tan descolorits que ni Viktor Orbán els faria despenjar. Els unicorns se n’han tornat al seu país de núvols de cotó en un cel de purpurina. I nosaltres seguim aquí, com sempre, molt lluny d’aquest món millor que pensàvem que construíem tancats a casa mentre aplaudíem els sanitaris. Demà ens podrem treure la mascareta. La metàfora està servida. Fora la màscara, la que vam cosir solidàriament quan érem commovedorament ingenus, quan ens sentíem vulnerables. Som els mateixos que abans de vacunar-nos. Som els de sempre. I per això es considera “tranquil·la” una nit de Sant Joan amb accidents, incendis, intoxicats, cremats, agressions homòfobes i sexuals... Això és la normalitat. Hi va haver un temps en què no hi havia tantes festes, però hi havia més màgia. “Sant Joan ha mort perquè s’ha institucionalitzat”, em deia fa uns anys l’expert en cultura popular Ramon Fontova. Com el Carnaval. Ell es queixava de l’hiperintervencionisme de l’espai públic que fan les administracions. La tele i, sobretot, l’escola, estandarditzen les festes. Ahir tocava menjar coca i beure cava. “Això no són tradicions. Una coca era un luxe i consumir-ne difícilment podria ser una cosa generalitzada en èpoques passades.” I afegia una observació molt interessant: “Les institucions intenten controlar la transgressió, i què hi ha més transgressor que fer una foguera al carrer?” Perquè repetim allò dels ritus mil·lenaris, però ni tan sols passaríem la prova del cotó dels cinquanta anys, quan la canalla era l’encarregada d’anar a recollir el que es cremaria a la foguera i feia ninots que coronaven la pira. Les gales, com en deien en alguns pobles de la Noguera, eren gairebé una competició entre els diferents veïnats. En alguns pobles se’n podien arribar a encendre mitja dotzena. A les fotos de l’època conviuen en promíscua harmonia gossos sense lligar, nens petits i alguna padrina que vigila d’aquella manera amb el davantal posat. Els grans prou feina tenien a buscar herbes remeieres. A lligar cordes als troncs de les nogueres perquè no se’n corqués cap. “Sant, sant Joan, treu-me les berrugues del davant.” Anarquia autogestionada.