Noranta-vuit

Com si fos ahir. Ell era a l’hort de Ca l’Eloi de l’Espluga de Francolí i ni s’havia adonat de l’hora. Havíem quedat per fer un reportatge coincidint amb el seu 75è aniversari. Nosaltres, ingenus, pensàvem que havia arribat l’hora de mirar enrere i fer balanç. Ell, però, s’aferrava literalment a la vida i ens va rebre amb un gatet acabat de nàixer que li dormia a la mà. La va obrir una mica, amb delicadesa, i la bestiola, enlluernada, va fer una ganyota i va protestar amb un miol agut. Tocava retornar-lo a la mare i asseure’s a fer memòria. Han passat més de vint anys. Avui, Josep Vallverdú en fa 98. I ha seguit aferrat a la vida. Prou per haver enamorat una dona als 90 anys escrivint-li 62 cartes d’amor. Per haver renunciat al que sempre va qualificar d’exili meteorològic de l’Espluga i retornar a la terra de la boira, sobre la qual tant ha escrit, però de la qual sempre ha fugit. Balaguer és el refugi d’aquesta nova etapa. Amb Vallverdú mai no se sap si hi haurà una altra mudança. Un home que el dia que va celebrar els 95 va sorprendre els convidats improvisant un rap mereix l’eternitat.

El 2013, el departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida li va retre un homenatge. “És el nostre Joan Fuster”, va sentenciar Albert Turull. Després de l’acte acadèmic es va fer un dinar informal al Rectorat. Li vaig preguntar si conservava el rellotge que portava el dia que m’havia rebut ensenyant-me aquell gatet minúscul. M’havia impressionat saber que li havia regalat el seu padrí el 3 de maig del 1931, quan va fer la Primera Comunió. Un Omega que en el seu record anava lligat a la imatge de les banderes republicanes onejant al pas d’un cotxe descobert des del qual saludava el president Macià. “Em sembla que encara funciona”, va dir sense ni una espurna de sentimentalisme. Sempre ha fet broma amb què  el seu naixement va precipitar el cop d’Estat de Primo de Rivera. La seua biografia, de fet, és una lliçó accelerada de les barbaritats del segle XX. Tres anys de guerra i quaranta de dictadura costen de pair i obliguen a prendre partit. Ell ho va fer. L’èxit de Rovelló ha eclipsat l’autor de les Proses de Ponent. El que va rebatre totes les tesis leridanistas que qüestionaven la catalanitat de Lleida. El que encara té molt a dir.