Aigua tèrbola

Cito: “Aquell llunyà juny de 1967 en què sortia publicada la novel·la Aigua tèrbola de Concepció González Maluquer a l’editorial Alfaguara (...) havia de ser un moment feliç per a l’autora, però no ho va ser gaire. En la presentació de la novel·la, a la llibreria Catalònia, acompanyada per altres escriptors com Aurora Bertrana, Agustí Bartra i Josep Maria Folch i Camarasa, l’autora anava vestida de dol.” Així comença el pròleg de Maria Barbal a la novel·la rescatada de l’oblit per l’editorial Fonoll. Oblit.

En aquest cas, autoimposat. L’autora de Salàs de Pallars va decidir deixar de publicar quan va morir la seua filla Ada. Escrivia, escrivia molt, però ho guardava en un calaix. Papers en un calaix és, precisament, el títol de l’espectacle de Rosa Mesalles estrenat el 2014, quan es commemorava el seu centenari.Nus a la gola generalitzat a l’Auditori Enric Granados. A Concepció Maluquer se l’havia reivindicat en vida, cert.

El Pen Club Català, Isidor Cònsul, Pep Coll, Xavier Macià o la mateixa Maria Barbal ens insistien que ens deixàvem perdre una autora important. Però no els vam fer prou cas. I això que ha passat amb nota la implacable prova del temps. El mateix any que Paco Candel va publicar Els altres catalans, Maluquer publicava Gent del sud (1964). La temàtica era la mateixa, però ella la va ficcionar i la va ambientar al Pallars. “És una novel·la que m’ha fet enveja. M’hauria agradat escriure-la.

Per tant, es tracta d’una bona novel·la. Aquest és el meu barem particular, si desitjo haver signat una obra és que és quelcom excel·lent, si no arronso les espatlles. M’hauria entusiasmat escriure-la. Com se’m va passar per alt la publicació al seu dia de Gent del Sud? Sento com una mena de remordiment.” Així s’expressava Candel al pròleg que li va encarregar Garsineu quan el 2001 es va reeditar el llibre. I no hi podem estar més d’acord. Com és que no el coneixíem? Tampoc no vam saber fins que no va fer 90 anys que va escriure els versos satírics sobre l’agonia i mort de Franco La fi del cagaelàstics, atribuits inicialment a Pere IV, tot i que el poeta sempre va desmentir ser-ne l’autor. La xiqueta de Casa Montsó, sempre discreta. Aigua tèrbola és la novel·la de la qual se sentia més satisfeta. Un llibre modern, encara.