Maneres de morir

A questa setmana s’han commemorat els 125 anys de la mort de Bridget Driscoll, una irlandesa que va tenir el dubtós honor de ser la primera vianant que va morir atropellada per un vehicle de motor. Es va considerar una mort insòlita, absurda. “Espero que mai més no torni a passar res de semblant”. Aquell metge forense no tenia futur com a vident. La dona passejava amb una amiga i la seua filla gran, de setze anys, pels jardins del Palau de Vidre de Londres quan un cotxe de l’Anglo French Motor Carriage Company que circulava a uns set quilòmetres per hora no la va poder esquivar. Bridget mai no hagués pogut predir la seua mort. Havia nascut el 1851. Com havia d’imaginar-se que quaranta-quatre anys més tard un carruatge sense cavalls, com se li’n deia aleshores, una màquina infernal, passaria literalment per sobre dels seus somnis de futur. Hem normalitzat les morts a la carretera, però haurien d’esgarrifar-nos tant com als testimonis d’aquest primer atropellament. De fet, fins als anys vint del segle passat es feia informació de cada accident que succeïa a cada racó de món. Eren desgràcies futuristes protagonitzades, normalment, per gent de quartos. Antonio Mariné encara avui dona nom a un revolt de la carretera que va de Tamarit a Altafulla, el Tomb de Mariné, en llenguatge dels més grans. Era un agent de duanes que el 22 d’octubre del 1916 va perdre la vida al bolcar l’automòbil en el qual viatjava, segons recorda una làpida mig desdibuixada al lloc de l’accident. El primer mort de trànsit que he trobat documentat a les carreteres lleidatanes resta anònim. Era un chauffeur, encara escrit en francès perquè els cotxes van ser més ràpids que les paraules, que es va precipitar deu metres barranc avall entre Tremp i Gerri de la Sal el setembre del 1909. Pocs anys abans, l’escriptor i periodista Ramiro de Maeztu havia escrit des de Londres un article demolidor. Els veïns de la metròpoli, venia a dir, ens hem adonat que els carrers ja no són nostres, sinó d’aquelles “enormes máquinas, ruidosas, ensordecedoras, malolientes...” I aportava dades. En dos mesos, havien mort tretze persones d’accident al voltant de la capital anglesa. Si actualitzéssim el marcador, caminaríem més.