Joc de Trons

Estarem d’acord que 2020 va ser l’any més estrany de les nostres vides. Sabem que és impossible oblidar tot el que va passar i encara passa però, a la vegada, és una nosa que no sabem en quin calaix de la memòria guardar. I parlem d’algun assumpte trivial i ens surt un “l’any passat”, que és un 2019, perquè el 2020 va ser el gran parèntesi. I ara, tard, ens adonem que se’ns han escapat coses, així que recupero un article que volia publicar coincidint amb el 600 aniversari de la mort d’una dona que m’ha fascinat des que me la va presentar –és un dir– el gran Alberto Velasco: Margarida de Montferrat, la comtessa d’Urgell. La mare de Jaume el Dissortat, una autèntica mamma. “Fill meu, o rei o res!” I va ser res. Res de res. La llegenda diu que va ser ella qui va esperonar el darrer comte d’Urgell a revoltar-se contra Ferran d’Antequera, l’escollit al Compromís de Casp per succeir Martí l’Humà. “Fill meu, o rei o res!” I Jaume va aixecar-se en armes. Va ser un setge ferotge.Tres mesos de bombardejos sense pietat. El rei va guanyar, però no en va tenir prou.Li va perdonar la vida perquè l’escarni encara fos més dolorós. No el volia matar, el volia destruir. Margarida assisteix impotent al saqueig del castell que es va guanyar el sobrenom de Formós perquè només li feia ombra el Palau Reial de Barcelona. Ella i el seu home, el comte Pere II d’Urgell, havien fet d’aquella fortalesa una exquisidesa enlluernadora. Van respectar els elements originals islàmics, però hi van incorporar el treball dels millors artistes gòtics. Tenien un jardí que semblava sorgit d’un conte de Les mil i una nits, i una biblioteca selecta. Tenien, fins i tot, una banya d’unicorn.Que sí, que és un animal mitològic, però, fos de la bèstia que fos, era un tresor molt preuat. Margarida, desesperada, ho intenta tot. S’arriba a dir que fins i tot va intentar enverinar el rei. Quan no veu més solució que la fuga del seu fill s’aferra a creences esotèriques i compra una suposada camisa voladora que va resultar ser una aixecada de camisa. Derrotada, va morir a Morella el 1420, lluny de les filles, segrestades al monestir que van fer gran, el de Santa Maria de Sixena. La nissaga havia estat condemnada a la soledat, com la mítica família Buendía de García Márquez..