Joana

Es diu, per treure ferro, que l’avantatge de tenir un futur molt negre és que combina amb tot, però encara que la frase sigui enginyosa, als joves no els fa massa gràcia. Ara fa poc una noia en la vintena em reconeixia que no sabia dir-me si ho havia tingut més fàcil o més difícil que els seus pares, avis i besavis. “És indubtable que, majoritàriament, hem tingut una infantesa i adolescència més còmoda: hem viatjat, hem estudiat idiomes, no hem hagut de compaginar els estudis superiors amb feines a jornada completa, hem fet extraescolars, hem tingut habitació pròpia, smartphone, etcètera, però quan accedirem al mercat laboral i ens independitzarem tot canviarà.” La carrossa es transformarà en carabassa entre els 25 i els 30. I, de cop, aquests joves aterraran en un món adult i hostil. (Obro parèntesi perquè aquest article es compartirà al Twitter i en aquesta xarxa social s’ha de matisar molt si no vols que t’apedreguin: sí, ho sé, hi ha joves que s’han fet milionaris abans dels trenta i persones de la meua edat que van tenir una infància regalada de borjamaris i pilucas. Estem generalitzant.) . Ahir es fer va viral el tuit d’una lleidatana amb arrels a Seròs que conec des que va néixer i potser per això em va arribar més al cor. És una noia llesta, graduada en Traducció i Interpretació i amb un bon currículum acadèmic. També és “intent de músic”, com diu ella amb modèstia. Doncs bé, això escrivia: “Faig comptes: aquest mes he cobrat 980 euros i, sense fer cap excés (menjar, lloguer, aigua, llum, gas i poc més), n’he hagut de pagar 820. Aquesta és la situació a què aspira una persona amb un expedient impecable i que, malgrat això, li és impossible trobar una feina decent.” En teoria, ja la té. Treballa de traductora, però els números no quadren. I per això les filles de molts amics meus han acabat anant-se’n lluny a buscar-se la vida. L’Emília a Oslo, l’Ares a Londres, la Júlia a Cambridge, l’Ariadna a Seattle... Escric els primers noms que m’han vingut al cap perquè repassant la llista mentalment acabo fent la volta al món amb talent exportat. I em pregunto si no estem ajornant temeràriament un debat important. Bé, no és un debat, perquè no hi ha res a discutir: les feines són massa precàries. Punt.