La cullereta de plata

És una anècdota perduda en una novel·la de prop de 400 pàgines, però em va commoure abans i tot de saber que era veritat. Que era, de fet, el que havia empès Andreu Claret a escriure la novel·la 1939. La caiguda de Barcelona. Ell va néixer deu anys després que esclatés la Guerra Civil, a l’altre costat de la ratlla. Amb aquest eufemisme es refereixen els seus personatges a la frontera. Aquella ratlla que en unes poques setmanes del 1939 van creuar precipitadament 450.000 persones, incloses les nostres mares.

La meua era un nadó de mesos i poca cosa me n’ha pogut explicar. Unes quantes fotos fetes a Clermont-Ferrand als primers quaranta i un gran trencaclosques de silencis de la padrina que ara ja no es podrà completar mai. La seua era tot just una adolescent. Va sortir de Manresa amb la família arrossegant un cotxet de criatura en el qual van posar les quatre coses de valor que podien salvar. El cotxet es va desmanegar molt abans que els protagonistes d’aquest èxode bíblic arribessin a la terra promesa i no els va quedar més remei que soltar llast i desfer-se de tot allò que no fos imprescindible, inclosa una coberteria de plata.

Era el bé més preuat que tenia aquella família humil del Bages, però no més que la seua vida. I es tractava de sobreviure. Van posar el que van poder en un farcell i van deixar la plata en un voral de carretera. Allò va fer mal. No era només una qüestió econòmica. La mare del futur periodista i escriptor, en un rampell de dignitat i d’altivesa pròpia dels seus catorze anys, va agafar una cullereta, com si amb aquell objecte salvés, també, la memòria de la família. I així ha estat. La seua i la nostra. 1939. La caiguda de Barcelona és una novel·la que parla de tots nosaltres, dels darrers dies de la guerra. Hi ha personatges de ficció, com Manel Plandiure, un boxejador del Tarròs que fa d’escorta a Companys; Agnieska, una prostituta polonesa; Irene Moragues, una periodista que s’assembla molt a Irene Polo.

Però també hi ha un Azaña que pateix més pels tresors del Prado que per la república que ja ha perdut. I, sobretot, un Lluís Companys que no és el màrtir idealitzat ni culpable del desgavell d’aquell agònic final. Claret l’humanitza i fa del seu drama la metàfora d’un país en descomposició.