Una grip tractada amb tripis

Em recordo rebel sense causa cantant per sobre de la veu d’Eduardo Benavente. “Encerrado en mi casa/ Todo me da igual/ Ya no necesito a nadie/ No saldré jamás.” Ell va morir poc després. Autosuficiencia, de Parálisis Pemanente, em va tornar com un bumerang venjatiu durant el primer confinament. D’himne generacional a paròdia. L’adolescent que vaig ser passant vergonya. Disfressem de supèrbia la fragilitat d’aquella època en què ets més gran del que es pensen els teus pares, però més petita de com et veus tu mateixa.  En aquests gairebé dos anys de pandèmia hem après que necessitem gent, potser perquè ja n’hem perdut massa. Som més vulnerables que no ens pensàvem. Avui estrenarem l’era post-Covid, ens diuen. La nova-nova normalitat. S’acaben bona part de les restriccions. I jo em sento descol·locada perquè el fatídic SARS-Cov-2, l’enemic invisible que va arribar a paralitzar el món, m’ha atacat quan figura que ja era inofensiu. I torno a estar tancada a casa. Esperant la trucada del CAP que, en teoria, avui m’ha d’obrir les portes del captiveri. No voldria aigualir la festa, però compte. Tot i la doble pauta de vacunació i no patir cap patologia prèvia déu-n’hi-do el bitxo. Evitaré l’enumeració de símptomes, però ha sigut com patir una grip que m’hagués tractat amb tripis. Els somnis eren tan delirants, però tan reals, que vaig acabar portant un diari oníric. La idea li vaig copiar a Gillian Anderson a The Fall. No eren exactament malsons, però resultaven profundament inquietants i hi apareixia molta gent del meu passat en papers secundaris. Alguns tenien frase i tot: “Cuidado con la cáscara de huevo”, m’advertia algú mentre lligava muntanyes de bosses d’escombraries. Per alguna raó em va semblar magnífic retenir només aquesta frase en castellà d’un somni que es va fondre. Però el millor va ser arribar a un lloc que s’assemblava molt als antics safarejos del meu poble i que era ple de llangardaixos i camaleons de colors vius que es movien molt lentament per sobre d’unes bigues de fusta. Jo, hipnotitzada. Una amiga dels feliços anys d’institut se sorprenia de la meua sorpresa. “Que no havies estat mai a Manresa?” I em va semblar tan absurd, tan genial. Vacuneu-vos. Vigileu.