Pas de puça

Hi va haver un temps que ara sembla remot que Santa Llúcia il·luminava el camí cap a Nadal. El dia s’allargava a pas de puça. Fred viu, balls de modistes i l’univers paral·lel dels pessebres plens de neu, rius, muntanyes i molsa genuïnament típics de Betlem. Després ho vam avançar tot una setmana aprofitant que durant el llarg pont que enllaça la Constitució i la Puríssima obrien les botigues i vam començar a sortir al carrer a comprar en ramats homogenis. Ara hem guanyat una altra setmana. Coses del Black Friday, el darrer divendres de novembre, quan es fan rebaixes per animar les vendes de Nadal i, des de fa un temps, data d’encesa dels llums que guarneixen els carrers. Llegeixo no sé on que antigament el pessebre es feia per Santa Caterina, el 25 de novembre. Tornem als inicis, doncs. Un mes. Un mes que passarem en una fase hipnòtica difícil d’explicar a un hipotètic antropòleg extraterrestre. Si sense ser del sector hater se’m fa llarg, no vull ni pensar en com d’empinada és la costa per als que ja voldrien que fóssim al 2022. Nadal pot ser molt bonic, però quan es troba a faltar algú pot ser molt dolorós. A la nostra societat, la mort és tan abstracta i asèptica que només es fa tangible en forma d’absència. Aquell cop de puny inesperat i atordidor que et propina una cadira buida. No cal res més. Ni la menció. Poe a l’aire. “Mai més”, et repeteixes com una lletania. I et sorprens amb la rotunditat de dos paraules tan inofensives, tan quotidianes i, a la vegada, tan brutals. La imatge de la cadira buida se la va treure de la màniga l’inventor de la sopa d’all, en soc conscient. Però és efectiva. Tots tenim el record d’un dia en què ens ha fet nosa (una fiblada dolorosa) un seient desocupat. En què hem estat conscients d’una mort que fins aquell precís instant semblava irreal. Una de les poques coses bones que ens ha portat la pandèmia és que ha restat dramatisme a les cadires buides. Sí, ja sé que ha mort molta gent de Covid, massa. Però també és cert que des de l’any passat no totes les ovelles tornen al seu corral. Restriccions sanitàries per a uns, prudència per a d’altres. Brindis per Zoom, Zoom, Zoom i l’estranya sensació que el del 2019 va ser el darrer Nadal i no el vam saber aprofitar prou.