Raphaelisme

El primer dia que vaig tornar a trepitjar el carrer després d’una eterna quarantena de catorze dies va coincidir amb la presentació a Lleida del llibre El senyor Palomar a Barcelona (Anagrama). I em sentia com aquest personatge de Calvino reviscut per Tina Vallès. Palomar és un home que passeja. I mira. L’agost del 2019 aterra a Barcelona i es marca un repte important: conèixer la ciutat, l’essència. Aquelles petites coses. Ell mira i es fa preguntes. És i no és el Palomar de la darrera novel·la d’Italo Calvino, ens diu la Tina Vallès. I és que ella l’ha fet reviure i, inevitablement, l’ha fet seu. És una novel·la diferent, pausada, filosòfica. Et fa pensar. Et fa mirar a tu també amb uns altres ulls. Es beu a glops, com una infusió calenta. Píndoles d’un parell de pàgines en què a propòsit d’una de les sortides de Palomar revivim moltes coses. Els talls del confinament, la por, les restriccions sanitàries. I això, que segurament no estava previst inicialment, acaba arrodonint el llibre. Quan l’acabareu sereu una mica Palomars i, també, una mica millors persones, perquè et remou. Aquell dia que jo redescobria el món amb Palomar també vaig retrobar-me amb altres humans que l’habiten. No podia parar de parlar, com si m’haguessin donat corda. I en plena incontinència verbal vaig recordar la tarda remota que vaig entrevistar Raphael, ara que el raphaelisme està de moda. Vam ser típics i vam quedar a Indíbil i Mandoni. Va arribar puntual, amb un somriure prometedor i ens va saludar efusivament. Va estendre la mà cap als plataners de Francesc Macià, els Camps Elisis, el riu.. com si fes una foto panoràmica. I, després, es va tocar el cor. Va ser aleshores quan em vaig adonar que no havia dit ni una sola paraula. Portava una bufanda de llana de color malva. Assenyalant-la, va fer una sèrie de gesticulacions. “Abans d’un concert descansa la veu i es posa aquesta bufanda que li ha fet la seua filla”, vaig traduir en veu alta una mica perplexa. I va aixecar el polze, content que l’hagués entès. No era mèrit meu, sinó de la seua innegable expressivitat. I, com si fos la cosa més natural del món, va respondre unes quantes preguntes més sense emetre cap so. I jo, jove i inexperta, vaig apuntar cada resposta.