Alcarràs

Al Baix Segre la primavera arriba a l’hivern. Tant és que faci fred. Un dia inesperat, a primers de març, una immensa catifa de color rosa ens fa d’horitzó. Flors i violes en vena. Enguany, aquesta alegria s’ha avançat un mes, i això que els arbres encara estan despullats, tot just apunten els brotons. Potser és perquè no se’ns esborra el somriure que portem a la cara tots els d’aquell racó de món des que el director d’El sisè sentit, M. Night Shyamalan, va dir que l’Os d’Or de la Berlinale era per a Alcarràs, de Carla Simón. Va ser com guanyar una final de champions. Per a nosaltres era més que una pel·lícula que, de fet, encara no hem vist per valorar-la. Ploràvem i ens abraçàvem perquè la família Solé del film era la nostra. Eren els nostres estius collint fruita amb la família. La calor irreal de les migdiades. El gest enèrgic del padrí portant galledes de colors llampants sense acabar d’acceptar que ja passava dels vuitanta i que s’havien d’arrencar les mançaneres que va plantar perquè els préssecs havien guanyat la partida als mercats. Ens reconeixem en els Solé, que viuen al Mas del Pantaló, sota la silueta de Montmaneu. La seua darrera collita és la nostra, la dels fills de pagesos que ens vam allunyar de la terra. És la resistència dels que no volen baixar del tractor, malgrat tot. I ens sentim els protagonistes d’una història que hem viscut. Amb diàlegs que hem dit amb el mateix accent irreductible. Però ara no fem riure. Com diu la Joana Sendra, ja no exercim de mascotes lingüístiques. Carla Simón ens ha fet de coach i ens ha tret tots els complexos que teníem. El jurat de Berlín va destacar l’encert del càsting. “Extraordinàries interpretacions” d’actors no professionals que aquests dies viuen en un núvol. La crítica ha estat unànime i (repeteixo: sense haver-la vist) només puc reafirmar-me en la certesa que és de les històries més deliberadament locals que se’n creen d’universals. I que no n’hi ha prou amb talent, també hi ha d’haver passió. Alcarràs és una declaració d’amor. “Quan va morir el meu padrí vaig sentir la necessitat de posar en valor el seu llegat i de preguntar-me què seria de la terra que havia treballat.” Aquell lligam més poderós que la sang. “Visca la pagesia!” Estranya barreja d’orgull i emoció.