La mamá grande

La seua primera feina va ser de carnissera, a Cervera. I potser per això era capaç de disseccionar una novel·la amb la mateixa precisió que podia desossar una cuixa de pollastre. Però ha passat a la història com a agent literària, “traficant de paraules”, segons definició pròpia. Així es titula la biografia de Carmen Balcells –ella insistia que li diguessin el nom en castellà, perquè el trobava més eufònic i li agradava l’etimologia llatina (poema) i àrab (jardí)– que acaba de publicar Carme Riera. “M’estimes, Carmen?”, li va preguntar un dia Gabriel García Márquez. “No et puc contestar. Ets el trenta-sis coma dos per cent del total de la facturació”, va respondre ella. Era un dels sis premis Nobel que portava aquesta administradora de finques literàries. De nou, la definició és seua. Havia nascut a Santa Fe, un topònim d’evocació tan colombiana com el sobrenom que li va treure Gabo, la mamá grande. Però no, ella era de Santa Fe de Segarra. L’agost del 2010 Mario Vargas Llosa va llogar una furgoneta per portar-hi tota la seua família per celebrar els 80 anys de la que va ser la dona més important de la seua carrera. Escriu Riera que “hi ha d’haver alguna cosa ancestral en els segarrencs que els lliga al lloc i els atrau amb forts reclams sirènics”. Carmen Balcells hi va retornar després de complir els setanta. Era una cugula. Així, amb el nom d’una mala herba, d’una civada borda, s’anomenaven les nenes que naixien en una casa en què s’esperava un hereu. Ramon Balcells Carreras i Mercè Sagalà Marcet ja havien tingut una altra filla, Teresa, que va morir als onze mesos, i el pare estava preocupat per si només tindrien filles. No va ser així i després van arribar tres nois. Explica Carme Riera que la mare era una dona culta capaç de deixar bocabadats els veïns al donar indicacions en francès a uns turistes que s’havien perdut. “La senyora Mercè parla estranger.” Va ser ella qui la va empènyer a anar a estudiar a Barcelona. Tornava els estius i anava en bicicleta a Cervera a fer tertúlia amb Ramon Turull, Josep M. Razquín, Emili Ravell, Jaume Ferran i Jaume Magre. El meu estimadíssim Magre. I la teoria dels sis graus de separació m’apropa a la mamá grande. A Gabo. I soc feliç.