Una taca a la samarreta

La noia s’havia fet una taca a la samarreta de les que no tenen remei i va decidir convertir aquella llàntia inoportuna en un estampat original. Havia vist algun tutorial sobre com tenyir roba amb cafè i ho va provar. Va anar penjant vídeos a TikTok del procés, però mai no sabrem com li va quedar. Aquest món tan líquid de Bauman es va solidificar amb una consistència superlativa d’un dia per l’altre. La taca va deixar de tenir cap mena d’importància. El cossi va quedar oblidat en una cuina que per sempre més farà olor de cafè aigualit. La noia va seguir fent vídeos, però ja no era la tiktoker despreocupada de feia només uns dies. Era algú fugint de la guerra, amb aquella barreja de perplexitat i consternació de qui ha de deixar la seua vida enrere sense saber què hi ha al seu davant. Alguna cosa semblant al futur esperant-la en alguna banda del món. Sirenes, bombes, refugis, tancs.. Encara que ens ho mirem de casa, participem d’aquesta estupefacció. És la guerra de sempre. La merda de sempre. Ni segle XXI, ni romanços. Cada imatge que ens arriba d’Ucraïna ens porta a totes les guerres. “Serà la primera que veurem en directe per televisió”, ens van dir el 1991, quan va esclatar la de l’Iraq. Però després vindrien les dels Balcans, l’Afganistan, Síria, i no sé quantes més. La d’Ucraïna és la 2.0. I tot és molt estrany. Stories d’Instagram per mostrar escenes molt velles. Cada cadàver abandonat al carrer torna a ser l’home amb els ulls molt oberts que va veure Ana María Matute quan era una nena. Sota “aquell cel d’alumini que se li posa als hiverns de Barcelona”, el seu germà la va portar a veure un mort. “Bé, matat”, precisaria. Un home amb barba que tenia a la mà un tros de pa amb xocolata. En teoria, ja sabia què era la mort. “M’havien dit que els avis eren al cel i aquestes coses.. però la mort –la Mort– no sabia què era, no la podia concebre. Amb la gana que passàvem, constatar que aquell home no s’havia pogut menjar el pa amb xocolata va ser més colpidor que veure el seu cos inert.” Ho recordava mirant la manicura d’una refugiada. Les ungles negres, encara lluents, amb dibuixos divertits de qui se les ha pintat sense saber que amb aquella mà haurà de carregar les engrunes del seu món cap a la incertesa de l’exili.