Postals des de l'estació

Ganes de primavera. L’hivern s’està fent més llarg que de costum. Tos improductiva sota uns núvols igual d’improductius. Ja ho diuen que si a Lleida hi ha quatre estacions és perquè es compten la de trens i la d’autobusos. La mítica estació d’autobusos. A Vivaldi li hauria sortit un blues. Una cançó trista, d’olor de pixum i brutícia entre els dits del peu. L’autocita és d’ara fa deu anys, quan vaig començar a mirar el món des del retrovisor de SEGRE. L’estació d’autobusos ja era vella i rònega quan jo la freqüentava per anar a l’institut, fa més de trenta anys. Una hora i quart de viatge per recórrer els trenta-sis quilòmetres que separen el meu poble, la Granja d’Escarp, de la capital.Això tampoc no ha canviat en aquestes dècades, tot i que ara, almenys, la carretera està acabada i ja no cal anar amb mocadors empapats de colònia perquè la pols de les obres no et deixava ni respirar. Era com creuar Oregon a bord d’una diligència del Far West. Aquell oest que tan exòtic i remot resulta més enllà de la Panadella. Aquí, però, no hi havia perill que ens ataquessin els indis, perquè els indòmits pellroges érem nosaltres, encara que no arribaríem mai al Golden State. El nostre destí estava cobert del que semblava una pàtina d’estalzí i era una indefinida barreja de brutícia i pol·lució. I parlem de la planta principal, la de les andanes. La de les botigues. La de gent amunt i avall amb maletes sense rodetes i sobres amb radiografies. El subsol era l’inframon. Si ja hagués existit la sèrie, estaríem convençuts que era on els del CSI anaven a fer les pràctiques, perquè era on es podia trobar més ADN i més variat. Ahir va fer 50 anys que va entrar en funcionament. La va estrenar Maria Teresa Llop, d’Almenar. Aleshores es descrivia com “moderna, acogedora y confortable para el usuario”. Potser ho va ser, però ara ja fa massa temps que espanta els viatgers que arriben a Lleida en transport públic per carretera. Des d’ahir hauria de ser un equipament municipal, perquè va expirar la concessió que tenia Edalsa. Però el final ha estat a l’altura del mite. L’empresa no va voler firmar perquè diu que les oficines i l’antic restaurant San Bernardo no formen part del lot. Dels lavabos del soterrani ningú sembla que en vulgui saber res. No els culpo.