La darrera collita

Es diu Ainet Jounou, però per sempre més serà Iris Solé, la nena que assisteix amb poètica despreocupació a la desaparició d’un món, del seu món. El meu món. Canta una antiga cançó de pandero amb son padrí, Rogelio Solé (interpretat per Josep Abad): “Si el sol fos jornaler,/ no matinaria tant;/ si el marquès hagués de batre,/ ja ens hauríem mort de fam./ Jo no canto per la veu,/ ni a l’alba ni al nou dia,/ canto per un amic meu/ que per mi ha perdut la vida.” Avui s’estrena Alcarràs, de Carla Simón. Entrades esgotades a la majoria de cines que l’han programat. Coses de guanyar l’Os d’Or i celebrar-ho amb un “visca la pagesia!” que ens va arribar a l’ànima. Els Solé som nosaltres. Som naltros. I encara que sigui més jove que jo, el Quimet (el nostre particular Sergi López de Soses, Jordi Pujol Dolcet) és el meu pare. L’argument és sabut. Els Pinyol eren uns terratinents que no haguessin sobreviscut a la guerra. Els Solé els van amagar al soterrani sabent que se la jugaven. Entre ells es van establir uns lligams més poderosos que la sang. Els van pagar el favor amb terres, sense més tràmit que una encaixada de mans. Però del vell Pinyol només en queda una immensa figuera i el seu net no en vol saber res, d’històries més antigues que les cançons de pandero. Amb els preus de la fruita ensorrats, arrencar els arbres per cobrir les finques de plaques solars és més productiu. I no hi ha cap paper que digui que aquells bancals no són seus, com si la paraula donada per son padrí no tingués cap valor. Serà la darrera collita. La família es desintegra. I tothom ho porta com pot. El Roger, el fill gran (Albert Bosch), fa un pas endavant, però el pare l’aparta. No vol per a ell aquest no future que s’escrivia a les parets del Londres punk. “Estudia!” I potser és pel paisatge del Baix Segre, que només havíem vist a la gran pantalla en spaghetti westerns, que recuperem la memòria de quan la cua del pantà de Riba-roja va ofegar la partida de Campells. “Era la millor terra”, deien els grans. I en ple estiu, amb els arbres carregats de peres, el riu va entrar als bancals. “Collíem amb aigua a la cintura.” El preu del progrés, suposo. Records que es perdran com llàgrimes en la pluja mentre sabem que a les estrenes d’Alcarràs hi haurà més Pinyols que Solés.