EL RETROVISOR
El silenci d'una maraca
Avui és un dels dies que m’agraden més de l’any. Carrers deserts i un silenci lluminós. Amenábar ho hauria tingut fàcil per rodar l’escena de la Gran Via d’Abre los ojos. Aquella estranya sensació de ser en un somni. Els carrers buits durant la pandèmia eren una altra cosa, molt més sinistra. Ara no. Ara sabem que hi ha vida més enllà del balcó. I per això ahir tocava cremar-ho tot (espero que metafòricament, que no estem per a més incendis). I els catalans, una altra cosa no, però som complidors. Fa molts i molts anys, quan Javier Marías era capaç d’escriure sobre Catalunya sense destil·lar un odi visceral, va fer un article brillant sobre els curiosos costums que ens empenyen a menjar crema per Sant Josep i coca per Sant Joan. El fascinava constatar que seguim les tradicions amb arrelada docilitat. Que fem cua per comprar mones per Pasqua i cristines per Sant Blai. Els pastissers han d’estar encantats amb nosaltres. Som previsibles, ves. I com que som com som, ahir vam allargar la nit més curta de l’any. Allò de transgredir sabent que l’endemà la negra humanitat que se’n va al llit quan ja ha sortit el sol podrà dormir tot el sant matí perquè és festiu. I divendres. Un cap de setmana de propina perquè els Alka Seltzer puguin fer efecte. Avui és el dia del silenci. Torna a ser Cap d’Any. Aquell primer matí de gener en què sembla que el món s’ha acabat. Com s’agraeixen aquests parèntesis, aquests silencis. Una nit de Sant Joan vaig viure un inesperat moment silenciós. Em vaig trobar un tresor abandonat prop d’un contenidor. Una maraca! Era com si Machín m’enviés un senyal. Però no, aquell instrument era mut, no podia seguir el ritme desesperat de cap bolero. Això pensava quan una amiga que estudiava Infermeria em va transformar la carrossa en carabassa i va ordenar de manera taxativa que la deixés anar. El missatge quedava molt clar tot i que fes anar una paraula que desconeixia, ènema. Va creure oportú d’abandonar els tecnicismes sanitaris perquè fóssim totes conscients de la magnitud de la tragèdia: “No és una maraca, Anna, és.. és una lavativa, solta-la immediatament!”. El gel hidroalcohòlic que ara sempre porto a la bossa m’hagués anat de primera.