Objectes perduts

Coses, moltes coses. Acumulem objectes amb el mateix desfici que en perdem. No sé si és un pecat capital (de capitalisme) perquè també ens emportem a casa trossets de vidre que el mar ha convertit en pedres precioses. Guardem entrades de cinema, bitllets que ja no són de curs legal. Volem tocar els records. Qui hagi fet unes quantes mudances sap que de res no serveix encomanar-se a Marie Kondo. No canviarem, encara que jurem fer-ho amb una pastanaga a la mà. La primera vegada que em vaig mudar ni tan sols fèiem servir aquest verb. Era d’ús freqüent, però només el conjugàvem diumenges i festes de guardar. En aquells temps dèiem que canviàvem de casa. No vam anar massa lluny, del número 4 al número 38 del mateix carrer. Vam carregar tot el que teníem al remolc d’un tractor que sempre em vaig pensar que era nostre, però era de l’amo de les terres que treballava mon pare. Res de capses amb etiquetes. Els mobles els van lligar amb una corda molt gruixuda, una soga que després serviria per fer-me un gronxador rústic en una biga de l’engorfa. Va ser estrany veure passejar pel poble el nostre menjador.

En aquest ahir remot els meus problemes eren encara més lluny que els de Paul McCartney i no soc conscient d’haver-me desprès de res que trobaria a faltar, com em passaria amb els anys. Què se n’ha degut fer del dibuix que em va regalar Rafael Alberti? Quan tanques una casa, quan la buides, sobretot, t’adones que vius envoltat de coses que no necessites, que ni tan sols sabies que tenies. I, de sobte, la casa nova es converteix en una oportunitat i et fas el propòsit de fer net, de deixar anar llast, tot i tenir la certesa que seguirem guardant la fava del tortell. I el rei. Però després veig l’entrevista que Xavier Graset va fer a Antonio Cazorla i Adrian Shubert, autors del llibre La Guerra Civil española en 100 imágenes, objetos y lugares, i les coses ja no són coses. “Els objectes són muts, però els historiadors, els arqueòlegs, els fem parlar”, diuen. I tot i que saben que “tocar el passat és molt difícil, pensar el passat és molt difícil i posar-se en la pell de persones que van viure la Guerra Civil és molt difícil”, podem sentir-nos a prop d’ells. L’empatia, sempre tan necessària....