Ventureta, la dama del Pallars

A mi em semblava l’objecte més sofisticat del món, però la memòria és tan fràgil com la falsa porcellana Lladró amb què estava feta la figureta i l’havia oblidat completament. A la tele en blanc i negre triomfava La saga de los Rius i, encara que no mirava aquesta sèrie, perquè no tenia edat per fer-ho, Mariona Rebull era el personatge de moda i jo la veia a ella. Els meus pares s’hi referien com La dama del parque i m’explicaven que al parc de la Ciutadella hi havia una estàtua (al meu món, les escultures eren estàtues) exactament igual però mil vegades més grossa. Em tenia fascinada aquella dama del segle XIX, amb aquell vestit tan elegant, que es protegia del sol amb una ombrel·la. Definitivament, era ella. Era la dona que va morir a l’atemptat amb bomba del Liceu. El cos inert que baixava el seu marit per l’escalinata del gran teatre deixant un insòlit rastre de perles que es desprenien del seu collar. Quan anàvem a Barcelona passàvem per davant dels jardins de Pedralbes, però jo no sabia com es deien. Què m’havia de pensar que hi hagués tants parcs en aquella ciutat inabastable als meus ulls. I mirava cap endins d’aquella verdor per si albirava aquella gran senyora. Fa poc vaig ensopegar amb una imatge que me la va recordar i vaig fer una cerca a Google infructuosa al primer intent. Com podia ser que La dama del parque no existís? Vaig descobrir que és La dama del paraigua, que forma part d’una gran font escultòrica creada per a l’Exposició Universal del 1888 i que la va esculpir el reusenc Joan Roig i Solé, que podria haver utilitzat de model Ventureta Ricou Solé, nascuda el 1868 a la Pobla de Segur. Així, almenys, ho afirma l’historiador Josep Maria Garrut, tot i que també n’hi ha que diuen que era Josepa Alimbau Roig, una neboda de l’artista. Ara, per veure la suposada pallaresa s’han de pagar els 21,40 euros que costa l’entrada al Zoo de Barcelona i entomar la tristor de les bèsties engabiades. Potser per això tothom s’ha oblidat de Ventureta. Llegeixo que als anys seixanta La dama del paraigua era un símbol de Barcelona. I segurament aquesta és la raó per què va fer cap al carrer Sant Jaume de la Granja d’Escarp convertida en un souvenir deliciosament kitsch.