Oh Sandy

De vegades sospito que quan vaig nàixer es va produir alguna estranya anomalia que va alterar l’espai-temps. Només així puc ser contemporània d’alumnes de centres de renovació pedagògica que anaven de colònies o de vacances a la platja. En aquella mateixa època jo només m’havia banyat al riu. “Compte que és molt traïdor i el corrent se’t pot emportar.” I el més semblant a una activitat extraescolar que havia fet era celebrar el mes de Maria en una escola pública (nacional, aleshores). Franco havia mort, però el franquisme, no. Una tarda inconcreta del 1978 o 1979 em van castigar a seguir la classe de genolls des d’un racó de l’aula per haver fet tard. Molt tard, val a dir. A la pausa del migdia, després de dinar d’una revolada, vaig anar a casa de Rosa, que tenia tocadiscos i, el més important, tenia EL disc. En anglès inventat, ens deixàvem les cordes vocals en cada tema. Ella sí que havia vist la pel·lícula i entre el seu record i les fotos de la Superpop, ens vam animar a recrear la coreografia de Greased Lightning. L’índex resseguia un horitzó imaginari al ritme de Travolta quan la seua àvia ens va fer adonar que feia un quart d’hora que havíem de ser a classe. Vam córrer com esperitades, però no ens vam deslliurar d’haver de fer penitència. Ja era adulta quan vaig veure per primera vegada Grease en una tele vella i en blanc i negre. Va ser decebedor. No dic que no m’agradés. Suposo que fer-se gran és arribar (tard) a la cita amb la Penélope de Serrat i constatar que ja no ets qui ella espera. A la novel·la Les darreres paraules, Carme Riera explica que l’arxiduc Lluís Salvador va convidar moltes vegades l’empreradriu Sissí a visitar la Mallorca de finals del XIX. “Els somnis no s’han de fer mai realitat”, li va dir ella al partir de l’illa. Aquell punt de desencís de quan les expectatives són molt altes, massa. La càndida Sandy de la pantalla no s’assemblava gens a la dels pòsters que tenia guardats com tresors. No va ser fins al final de la pel·lícula que Grease va ser Grease i em vaig reconciliar amb la idea que en tenia quan el que més desitjava al món era veure-la. Aquesta setmana ha mort Olivia Newton-John i no puc evitar de pensar que amb ella se n’ha anat un trosset de la meua infància. De la nostra.