Les urgències d'Urgències

El pacient va coix, té dolor i la cama negra. Coses del Sintrom. Però ja fa dies que va caure per l’escala i encara que una infermera li ha netejat la ferida i li ha canviat el pegat les vegades que ha calgut, no millora. El metge creu convenient derivar-lo a Urgències de l’Arnau de Vilanova perquè es descarti una possible trombosi, una fractura d’os o qualsevol altra patologia. Al pacient li sembla una mica exagerat trucar una ambulància per això. Mai tant. Ni tan sols porta el mòbil a sobre, només s’havia anat a fer una cura.

La infermera, amablement, s’ofereix per avisar la família. L’acció es trasllada a 36 quilòmetres, a Lleida, però podríem haver fet cap a una altra banda del globus terraqüi menys afortunada en la rifa. Migdia. A fora fa un insòlit dia d’estiu a mig octubre. A dins, tristor de fluorescents. No és el primer cop que transites pels passadissos d’Urgències, però costa reconèixer l’espai. Sembla que hi ha hagut una catàstrofe perquè la gent està amuntegada. Intentes no mirar a la cara dels que són en llits arrenglerats als corredors, però no pots evitar de veure ganyotes de dolor, ulls espantats de vellets desubicats. També hi ha gent en cadires de rodes. Clatells i més clatells des de la perspectiva dels malalts, com si formessin un insòlit tren que va resseguint les ziga-zagues de l’arquitectura. Un noi molt jove no té tanta sort. Ell és a terra, assegut amb una cama estirada, com si hi tingués mal. Es repenja en una inequívoca motxilla escolar.

El personal ja no sap què dir-nos. Tenen prou paciència, perquè és per engegar a córrer, aquest panorama. Passen les hores, però el temps s’ha deturat. Aquí no es dina, ni es beu aigua si una ànima caritativa no te’n porta. Quan criden algú per fer-li una prova sembla festa major, però l’adeu ha sigut precipitat. Ens tornem a retrobar tots en una altra sala d’espera. A fora ja és de nit. La megafonia va dient noms de pacients de pediatria. La gent gran és admirablement resignada. “Almenys la canalla no s’hi ha d’estar tantes hores”. Última prova. El pacient, de 83 anys, té un esquinç, però ja no queden cadires de rodes i ha de caminar com pot. Són quarts de deu del vespre quan l’atenen. I l’atenen bé, però està cansat, afamat, adolorit. Se’n va pitjor de com ha arribat.