El Marquès de Pota

Confesso que mai no he rigut tant fent una entrevista com el dia que vaig quedar amb el Marquès de Pota. Al seu DNI hi deia Joan Rodes, però absolutament tothom li deia Marquès, Marquès de Pota. Una pòlio mal curada el va fer arrossegar una cama des dels cinc anys. I ell sempre en va fer broma: “Si a sobre que tens un problema, t’amargues, ja ets ben ruc.” Era la seua manera de ser. Els darrers anys deia que li haurien de dir Marquès de la Doble Pota, perquè arran d’un accident caminava amb crosses. D’això se’n diu sentit de l’humor. O carrincloneria militant. I ara toca parèntesi perquè, estimats lectors de fora del pla del Lleida, carrincló aquí no vol dir cursi, ni provincià, ni ranci, ni passat de moda.. “Carrincló, en llengua caló, significa boig, però boig en un sentit simpàtic, d’esbojarrat, de ser trempat, no de malalt mental, perquè si t’han de tancar no ets un carrincló, sinó un dinaló”, em va explicar. Era fill de paio i gitana. D’un pagès de ca Rojal de Seròs i d’una gitana de Lleida. Es van haver de fugar perquè no els deixaven casar. Els matrimonis mixtos estaven mal vistos pels dos costats, però al Juanito, que així li deien de petit, no li va quedar cap trauma. En plena postguerra, quan feina rai per menjar calent, no aixecava dos pams de terra i ja estava de conya. “Anava a col·legi a la plaça Sant Joan amb els cagamandúrries que no vam poder anar a Maristes”, i molts dies es deixava caure pel menjador d’auxili social que la Falange havia instal·lat prop d’allí. “Me’n vaig a jalar al Palace”, deia a qui li preguntava on anava. El restaurant de l’Hotel Palace –avui un equipament municipal amb un nom que faria les delícies del dialectòleg més exigent: Pal·les– era el de més categoria de la ciutat i no podia evitar la carrinclonada. Anys després coneixeria Lo Parrano i, amb ell, el ritme dels garrotins, que després exportarien a la Costa Daurada quan les sueques trasbalsaven la rígida moral tardofranquista. Van tenir molt d’èxit. “També vam actuar a Andorra, en una sala de festes que després va ser piscifactoria.. Tan poc que hi corria l’aigua quan hi tocàvem nosaltres i ara hi ha peixos, qui ens ho havia de dir!” Ara fa deu anys va morir sense poder fer realitat el somni de ser enterrat a la Seu Vella. O, com li’n deia ell, lo Castell.