Diamants

Tot i ser una escena icònica, no m’agradava ni de petita, quan Picasso, jo i totes les xiquetes adoctrinades passàvem la nostra particular etapa rosa. Marilyn Monroe estava espectacular i el seu vestit forma part de la història del cine, però no me la creia quan proclamava allò de Diamonds Are a Girl’s Best Friend. En passat. Les joies encara em resulten del tot prescindibles. Són coses. Cares i boniques, però coses al cap i a la fi. Dels diamants, parlem-ne. Amb el títol Rodoreda, Betriu i un Diamant, la Universitat de Lleida commemora el seixantè aniversari de la publicació de La plaça del Diamant i el quarantè de l’estrena de l’adaptació per a la televisió d’aquesta novel·la (que també tindria una versió cinematogràfica, però que el mateix cineasta d’Organyà considerava que no era tan bona). Ahir es van projectar els dos primers capítols de la sèrie de TVE. Després en vam fer tertúlia. Xavier Macià, María José Vilalta i Sandro Machetti, artífexs de la celebració d’aquesta doble efemèride, parlaven amb el teló de fons –en aquest cas literal– que l’escenògraf i director artístic de Tremp Josep Rosell va fer per a la fotografia de noces de la Colometa i el Quimet. Avui la biblioteca del Rectorat acollirà una exposició de diamants del Fons Betriu, inclosa la rosa de Jericó que s’obre quan pareix la Colometa, o el guió original amb anotacions d’una Rodoreda més que enfadada. “Palomita?”, s’indigna quan li volen traduir el nom a la seua protagonista. A les quatre de la tarda es podran veure els dos capítols finals i després, taula rodona amb Rosell, un dels grans del cinema espanyol, i l’actor Lluís Homar, l’inoblidable fatxenda d’ulls de mico que sedueix la Natàlia i la converteix en la Colometa. Off the record Xavier Macià parla d’un article de Gabriel García Márquez que m’esborrona. El busco en arribar a casa. ¿Sabe usted quién era Mercè Rodoreda? es titula. El maig del 1983 el premi Nobel era a Barcelona i en una llibreria pregunta si Mercè Rodoreda havia publicat alguna cosa nova. El llibreter l’informa que havia mort un mes enrere i queda astorat. Se’n fa creus que el món sencer no la plori perquè havia escrit “la novel·la més bella que s’ha publicat a Espanya després de la Guerra Civil”.