Crim al bancal

L’autor jura i perjura que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Deu ser cosa de la meua ment recargolada que a alguns personatges de Crim al bancal els he posat cara. Però en aquesta novel·la de Juan Cal publicada per Pagès Editors res no és el que sembla. “Un pagès, gorra verda de la John Deere al cap, una punta de caliquenyo mossegada entre les dents; orgullós damunt del tractor, com el genet que guaita l’horitzó dret dalt del cavall, contempla sorprès un munt de cendres que fumeja entre les velles pomeres alineades i obertes de braços com els penitents d’una processó.” Així comença la primera incursió en el gènere negre d’aquest periodista que em va fer periodista fa tant de temps que els pagesos encara guanyaven quartos. Sumant el títol i aquesta primera frase donem per fet que ens endinsem en un thriller rural. I no. El cadàver que algú ha volgut fer desaparèixer en aquell bancal de Mascançà –no desvelo res, tot això passa a la primera pàgina– podria ser l’enèsima víctima d’un crim masclista o potser algú que sabia massa en un cas de corrupció política i abusos sexuals. Un periodista veterà de tornada de tot i resignat a viure en precari i una jove advocada que encara conserva intacta la fe en la humanitat fan una juguesca i investiguen el crim. També els Mossos d’Esquadra, és clar. Hi ha tantes peces que sembla que el trencaclosques no es podrà completar, però Cal sap, perquè té bons amics que el conreen, que el gènere criminal és estricte i exigeix que cada peça encaixi. Del final només puc dir que és un senyor titular a cinc columnes, dels que obren un diari. “Em va sorprendre a mi i tot”, confessava ahir a la presentació. Però més enllà de la trama trepidant, el llibre enganxa perquè hi ha autocrítica i, a la vegada, és una declaració d’amor al nostre ofici de bojos; per l’homenatge a Vázquez Montalbán; per l’amistat que cada dijous reuneix al Casablanca uns senyoros (així els anomena la lletrada Gisela) que arreglen el món mentre beuen bon whisky; per la sensibilitat amb què s’aborden temes tan delicats com el sensellarisme o la violència sexual. I per Humphrey Bogart, ocult en algunes de les velles pel·lícules que serveixen per titular cada capítol.