Un any sencer

Un any. I el que semblava impossible ja és normal. Avui es faran programes en directe des de Kíiv i sentirem històries dramàtiques mentre dinem, amb el cor una mica encongit, això sí, tot i que curats d’espants. Hi haurà gesticulacions polítiques, potser alguna manifestació i para de comptar. Ara fa un any una noia ucraïnesa s’havia fet una taca de les que no surten amb res i va decidir tenyir la samarreta amb cafè seguint un tutorial d’internet. Era una adolescent en un món globalitzat i anava penjant vídeos a TikTok del procés. Mai no sabrem si li va quedar bé. Va esclatar la guerra, la que els analistes que avui ens l’expliquen deien que era impossible perquè Putin no envairia mai Ucraïna, però d’això no ens en recordem. Tot cau en l’oblit, com aquell cossi de cafè aigualit en una cuina ucraïnesa. La noia va seguir fent vídeos, però ja no era la tiktoker despreocupada de feia només uns dies. Era algú fugint del caos, amb aquella barreja de perplexitat i consternació de qui ha de deixar la seua vida enrere sense saber si hi ha alguna cosa semblant al futur esperant-la en alguna banda del món. Sirenes, bombes, refugis, tancs. Ens deien que seria la primera guerra 2.0, però les stories d’Instagram mostraven escenes molt velles. Cada imatge que ens arribava d’Ucraïna ens portava a totes les guerres. “Serà la primera que veurem en directe per televisió”, ens van dir el 1991, quan va esclatar la de l’Iraq. Però després vindrien les dels Balcans, l’Afganistan, Síria, i no sé quantes més. I cada cadàver abandonat al carrer torna a ser l’home amb els ulls molt oberts que va veure Ana María Matute quan era petita i sota “aquell cel d’alumini que se li posa als hiverns de Barcelona”, el seu germà la va portar a veure un mort. “Bé, matat”, em precisaria. Un home amb barba que tenia a la mà un tros de pa amb xocolata. En teoria, aquella nena ja sabia què era la mort. “M’havien dit que els avis eren al cel i aquestes coses. però la mort –la Mort– no sabia què era, no la podia concebre. Amb la gana que passàvem, constatar que aquell home no es podia menjar el pa amb xocolata va ser més colpidor que veure el seu cos inert.” Sempre he pensat que és una descripció esgarrifosament precisa. Maleïdes les guerres i els canalles que les fan.