L'enigma de l'habitació 216

La cita era a l’habitació 216 de l’hotel Trànsit. És àmplia i lluminosa, ocupa tot el finestral que queda just a sota del rellotge de l’estació de tren de Lleida. Era quan encara teníem esme i no desorientàvem els viatgers amb l’optimista Lleida-Pirineus, un dia radiant de la primavera de fa vint-i-cinc anys. Vidal Vidal era al llit, fullejant un llibre, indiferent a l’espectacle de la Rambla Ferran il·luminada pel sol del matí, amb la Seu Vella coronant la postal urbana. Pot semblar una indiscreció, però així va ser la insòlita roda de premsa organitzada per l’escriptor d’Arbeca per culminar les aclamades Rutes de Ponent. Ho va fer amb un llibre XXL dedicat íntegrament a Lleida, La ciutat de l’oblit. “Volia emular els autors de best-sellers anglosaxons”, va justificar la posada en escena. Al seu editor, Lluís Pagès, se li escapava el riure. O potser era que s’havia guanyat el plaer de gaudir del moment després d’haver estat a punt de patir un atac de cor quan Vidal Vidal es va presentar a l’editorial amb 3.500 folis manuscrits. Al cel es reserva un palco VIP a les persones encarregades de teclejar durant 700 hores cadascuna de les quatre milions de paraules d’aquesta obra que es promocionava al més pur estil Woody Allen: “Tot allò que volia saber sobre Lleida i no gosava preguntar.” En va sortir un llibre de 1.101 pàgines monumental, “exhibicionista” i tot, segons reconeixia el mateix autor. Vidal Vidal certificava davant notari que malgrat tanta erudició, hi havia garantits un parell de somriures per plana.“I si el lector no queda satisfet li retornaré les 4.900 pessetes que costa el llibre.” No consta que hagués d’abonar cap tiquet de compra. Més enllà de les xifres cridaneres, La ciutat de l’oblit arriba al vint-i-cinquè aniversari convertida en un clàssic. Amb una prosa brillant, Vidal ja batia rècords quan una servidora encara esmorzava ColaCao i la feina feta em va permetre, per exemple, conèixer el fill d’un supervivent del Titanic. És un llibre de contrastos que avança d’Eneas a Aurelio del Pino agafant dreceres imprevistes que et permeten fer un glop d’anís Infernal, que es publicitava com “el pitjor del món”, o sentir aquella estranya bafarada d’olors del carrer Correu Vell, on confluïen una bacallaneria, una botiga de cafès i un forn de pa.