Sempre ens quedarà París

No era Humphrey Bogart, però l’acompanyava una dona que tenia una retirada a Ingrid Bergman. No pensava dir-li allò de “sempre ens quedarà París”, perquè no tenia cap intenció de separar-se’n i perquè París eren ells. París era un somni compartit abans i tot de conèixer-se. I, per fi, hi havien pogut anar. Junts. L’endemà tornarien a ser un parell de refugiats republicans que arrossegaven uns quants deutes i molta enyorança, però aquell vespre van sopar a Maxim’s. Es van regalar un parèntesi glamurós després de deu anys de guerres i misèries. I es va obrir la porta i de tots els restaurants del món, Rick va triar el seu. Amb el bonus track dels ulls felins de Lauren Bacall.

Andreu Claret i Maria Serra no podien ser més feliços. S’havien conegut a l’exili. El món s’ensorrava i ells es van enamorar. Molts anys després, el seu fill gran buscava inspiració per fer una quarta novel·la sobre la Guerra Civil en què la història s’escrivís amb hac minúscula. Els protagonistes els tenia a casa. Andreu Claret Serra va guanyar el premi Ramon Llull amb París érem nosaltres. El seu pare era un personatge de novel·la. I ara ho és literalment. Era el fill d’un rabassaire de Súria. No tenia estudis, però li sobrava determinació. Prou per comprar-se un Larousse quan va haver de creuar la frontera i aprendre francès llegint-se’l sencer. La lletra A li va durar un viatge amb tren. També va tenir cops de sort. Com a bon jugador de billar, va fer unes quantes caramboles. Va ser gerent del circ més gran de França. Era amic de Lluís Companys i Pau Casals. Va sopar amb Picasso. Va acollir a casa Pompeu Fabra.

La nit de Sant Esteve del 1962 va sonar el telèfon a cals Claret. Era Porcioles, alcalde franquista de Barcelona. Una històrica nevada havia col·lapsat la ciutat i només ell podia evitar el caos. Claret s’havia instal·lat a Andorra perquè “tot estava per fer” i mai no va abandonar les empreses quixotesques. Era l’home de les neus que havia obert el port d’Envalira. Però per al franquisme era el Negre, com sortia sobrenomenat a la causa general. Porcioles va fer gestions. I així va ser com un exiliat en cerca i captura va poder tornar a Catalunya per alliberar Barcelona. Màquines llevaneus entrant per la Diagonal. Justícia poètica.