Velázquez a Fraga

Dalí ho tenia clar. “Què hi ha de nou? Velázquez!” I el seu entusiasme histriònic ha estat unànimament compartit. Efectivament: Velázquez és un dels artistes més influents de tots els temps. Eternament nou. I ara, a més, la novetat és literal. L’excepcional retrat Felip IV a Fraga, que forma part de la Frick Collection, ha creuat l’Atlàntic perquè fan obres al museu de la Cinquena Avinguda de Nova York i, per primera vegada en 275 anys, es retroba amb el seu germà de tela, El Primo. Un altre retrat, aquest cop d’un bufó. Se sabia que Velázquez havia pintat dos quadres a la capital del Baix Cinca el 1644. El de Felip IV no oferia cap dubte, però durant molts anys es va pensar que El Primo era Diego de Acedo, un altre bufó pintat per Velázquez. Però què hi feia Velázquez a Fraga? Que el 1623 fos nomenat pintor del rei tenia molts avantatges, però també l’obligava a servituds impròpies del seu talent, com ara la d’acompanyar-lo en aquelles campanyes bèl·liques que al monarca li semblaven dignes de ser explicades a la posteritat. Som en plena guerra dels Segadors. L’exèrcit de Lluís XIII havia ocupat el Rosselló, Montsó i Lleida. Anaven mal dades per a Felip IV, d’aquí que la victòria lleidatana fos més èpica. Els lleidatans recorden més la duresa del setge. Dels setges. “Diego Velázquez pintó vn gallardo retrato de Su Magestad (de la proporción natural, para enbiarlo a Madrid) de la forma que entró en Lérida empuñando el Militar Bastón, y vestido de felpa carmesí; con tan lindo aye; tanta gracia, y Magestad, que parecía otro vivo Philipo”, va escriure Antonio Palomino ja al segle XVII. Però més enllà de la preciositat del vestit, el monarca es gira cap a l’espectador. Vaja, el fa girar el pinzell de Velázquez. Ens interpel·la. Amb un tros d’aquella mateixa tela va retratar un bufó assegut que també ens mira de fit a fit. Aquesta obra es va conservar al Prado, però el retrat reial va donar molts tombs per Europa fins que el 1910 Elías de Borbón-Parma el va vendre a l’Agnews and Sons Gallery de Londres que, a la vegada, el va vendre a la Knoedler & Co., de Nova York. Un dels clients habituals d’aquesta galeria, Henry Clay Frick, el va convertir en una de les peces més preuades de la seua col·lecció.