Coses que importen als 18 anys

Les primeres eleccions fan il·lusió. Ara que absolutament tot ho documentem gràficament és habitual veure joves que voten somrient a la posteritat perquè algun dels seus progenitors immortalitza el moment amb un mòbil. I és bonic. Ja tindran temps de desencantar-se. I tant de bo conservin sempre l’esperança de quan encara no li has tret el llaç al futur. Les meues primeres eleccions van ser les primeres al Parlament Europeu. 10 de juny del 1987. Dimecres. Feia dos mesos exactes que havia fet els 18. No vaig votar. El dia abans havia signat el meu primer contracte laboral. Va de primeres vegades, la cosa. No va ser en un tovalló de paper, com Messi, però va ser en una cafeteria. La de la Canonja, un antic hotel del carrer General Brito de Lleida. No sé quants subcontractes hi havia pel mig, però vaig passar a estar en nòmina de l’empresa que feia les enquestes per a TV3. La feina era fàcil. Ens donaven una urna de cartró i havíem de demanar 100 vots alternant home-dona i franges d’edat que als 18 et semblen indesxifrables des que es constituïa el col·legi electoral (en el meu cas, el de Maristes) fins a les sis del vespre. El contracte tenia una vigència de 24 hores. Amb assegurança de vida i tot, això sí. Deu mil pessetes de l’època compensaven a una estudiant de COU perdre’s aquesta primera cita electoral. El candidat del PSOE, Fernando Morán, es va imposar al d’Aliança Popular, Manuel Fraga, i al del CDS de Suárez, Eduard Punset. Europa enlluernava. Les eleccions municipals van quedar en un segon terme. Ni tan sols en preguntàvem, a l’enquesta. Però a la ciutat on vivia hi va haver un canvi d’alcaldia sonat i Antoni Siurana va passar a l’oposició. Recordo molt les samarretes de “Jo estic amb l’Oronich”, però tampoc et pensaves que allò anés massa amb tu. Fins que es va fer evident que hi havia hagut un canvi. Les nits van passar a ser una aventura que era probable que acabés amb el regidor de la Guàrdia Urbana, un populista avant la lettre, tancant el pub. I el que més em dol, perquè no s’ha rectificat, és que per la Festa Major els carrers van deixar d’estar guarnits amb uns estendards preciosos, d’aire medieval. Amb els anys canvien les prioritats, no cal dir-ho, però no la transcendència del vot.