L'orgull d'un nàufrag

Coincidint amb el dia de l’Orgull vaig recordar la història del Robinson de la Mitjana. Així el vaig batejar en un article en què repescava una insòlita entrevista que va fer quaranta anys enrere el periodista Josep Miquel Bolló. La llunyana primavera del 1983, màquines de tota mena s’obrien camí entre el caos. Feia pocs mesos que una devastadora riuada havia arrasat tot el que va trobar al seu pas. Bolló era a la Mitjana de Lleida, un immens bosc de ribera que ara s’ha domesticat en forma de parc. I entre retroexcavadores i tones de fang, va trobar un home de 66 anys que en feia 14 que vivia aïllat del món en aquell paratge inhòspit. “Per què he d’anar a viure a un carrer per on passen camions que fan soroll i hi ha porqueria per tot arreu si aquí soc lliure i feliç?”, es preguntava. No va voler explicar a ningú els motius que l’havien portat a prendre aquella opció de vida que semblava poc convencional. “Què té d’estrany? Cadascú viu on vol i jo no faig mal a ningú”, es defensava aquest Robinson Crusoe. El seu particular Divendres en aquella illa fluvial era un petit aparell de ràdio que la nit del 7 al 8 de novembre del 1982 el va alertar del perill imminent que corria. Jaime, que així es deia aquest nàufrag voluntari, sentia llàstima de la gent que pensava que era un pobre home. “A mi em fan més pena els operaris que hi ha a la Mitjana des de la riuada. Tots treballem molt, però jo ho faig per mi, per viure bé. Ells ho fan per força, per un sou.” Vaig escriure: “Desconec què se’n va fer d’aquest miner jubilat. Si era la reencarnació del bon salvatge de Rousseau o amagava una història fosca.” I era fosca, fosquíssima. Però no perquè aquest pobre home hagués fet res de dolent. Poc després de publicar aquest article, va contactar amb mi algú que el va conèixer i em vaig quedar esgarrifada. Quan el Robinson de la Mitjana encara no exercia de nàufrag va ser salvatgement apallissat en un carrer de Lleida. Franco ja havia mort, però el franquisme no i el grup d’ultres que el va agredir en identificar-lo com a homosexual encara campava impunement. Com havien de ser aquells temps perquè en sortir de l’hospital decidís fugir de la civilització i anar-se’n a viure en una barraca que ell mateix es va fer amb canyes de la vora del riu.