Barbie

Que em perdonin totes les Nancy de la meua vida, però he anat a veure Barbie i m’ha agradat. Sobre el paper, ella és més gran que jo. De fet, ja en té 64, però jo no en vaig veure mai cap fins que ja no tenia edat de jugar amb nines. Llegeixo que va arribar a Espanya el 1978 –no puc evitar de preguntar-me si Franco la considerava roja, maçona o comunista– i no ho poso en dubte, però seria a les grans capitals i adreçada a una classe mitjana-alta. “Con unos años más, como Barbie seré, y mientras jugaré con Barbie SuperStar. Baaarbie SuperStaaar.” L’anunci dels vuitanta gravat a foc, encara. I el meu jo adolescent veia xiquetes amb aquell espantall i no entenia el seu èxit. Com s’hi podia jugar si no s’aguantava dreta? Va ser un –potser el primer– d’aquells incòmodes moments en què t’adones que el teu temps ha passat. A la crònica del dia de Reis de 1982 el Diario de Lérida explica que es van esgotar les existències de Mi Bebé, un nino amb sinistra aparença de nadó acabat de néixer. Ma germana el tenia i li va posar Manel, coses de quan Un globo, dos globos, tres globos era el més a prop que vam estar mai de la globalització. És en aquest text que signa el periodista Jesús Bometón que he trobat la primera referència a la Barbie. “...muñecas como Nancy, Selene, Barbie o Barriguitas –según la edad– han tenido también una buena salida”. Selene, la Nancy que va arribar de les estrelles, va durar poc. Pitjor són les Barbies retirades del mercat que surten a la pel·lícula. En aquest univers paral·lel dels fracassos de l’èxit més gran de Mattel hi ha Skipper, la germaneta de Barbie, a la qual li creixien els pits si li giraves el braç com si fos una manivela, o Sugar Daddy Ken, una versió inquietantment madura de l’amic de la Barbie. Greta Gerwig els reviu a tots i ens posa davant de l’espill com a societat. No, definitivament, qualsevol temps passat no va ser millor. I segurament per això hi havia molts homes al cine. Un d’ells reia sorollosament amb la descoberta que fa Ken del patriarcat quan visita el món real. És bo riure-se’n d’un mateix. És bo que triomfi un film sobre l’empoderament femení. Sobre la imperiosa necessitat de treure’ns de sobre el pes d’haver de ser perfectes i de saber que, fem el que fem, mai no farem prou.