L'anomalia

Fer desaparèixer un avió era un dels trucs estrella de David Copperfield (l’il·lusionista, no el de Charles Dickens) als anys noranta. El març de 2014 això va passar de veritat. Un Boeing 777 de Malaysia Airlines amb 239 persones a bord es va esfumar. El vol nocturn MH370 que es va enlairar de Kuala Lumpur mai no va arribar a Pequín. No hi va haver cap missatge demanant ajut, no va esclatar, no consta que s’estavellés enlloc. Senzillament, va desaparèixer. Quan deixava enrere l’espai aeri de Malàisia per entrar al de Vietnam se’n va perdre el rastre per sempre més. Un documental de Netflix recupera aquesta història tan estranya. És una suma de teories de la conspiració i testimonis de familiars que ja aviso que no aporta llum al cas, però tot i així em va impactar. I no em refereixo –només– al fet de posar cares a la tragèdia, a ser conscient de la terrible angoixa de no saber, pitjor encara que la irreparable certesa de saber. Em va impactar –també– perquè recordava el cas i, a la vegada, el desconeixia completament. Aquella insuportable lleugeresa del titular. La vida en un tuit, parafrasejant el mític programa de Puyal quan Twitter ha deixat de tenir nom i és una simple X. És una bona metàfora d’una societat que era líquida i ja és gasosa. El diagnòstic seria infoxicació aguda. La democràcia mor a la foscor, cert, però un feix de llum potent et pot cegar. He fet un experiment amb nul rigor científic i menys interès sociològic que ha estat visitar les notícies de l’agost del 2003. Vint anys. No les recordava totes, és clar, però les que sabia no eren un batibull de titulars incerts al meu cap, sinó que les havia paït al seu moment i havien quedat degudament emmagatzemades en algun racó del meu disc dur. L’incendi del Baix Segre en què va morir un bomber i es va destapar l’escàndol dels camions egipcis amb què treballava el cos, els tres nens que van viatjar de Ciudad Real a Alcarràs agafats als eixos d’un tràiler, la mort del bisbe Deig, la designació de Rajoy com a successor d’Aznar. I la sorpresa a ulls d’ara: la denúncia que els lleidatans havien de destinar 500 € cada mes a pagar la hipoteca perquè els pisos de 90 metres ja costaven entre 120.000 i 180.000 euros. Piulem per no plorar.