La barca

Feia Primària, però la tardor del 1982 és un record estranyament nítid. Tot just havia començat el curs quan va caure el sostre de l’escola. Va passar de matinada i ningú no va prendre mal. Potser no n’érem prou conscients, però la tragèdia va planar sobre el poble. Per a nosaltres van ser unes vacances inesperades, com les de la mort de Franco. Encara feia bo i vam aprofitar i molt aquells dies regalats fins que es va trobar una solució d’urgència: repartir la canalla entre diferents equipaments municipals adaptats a correcuita. Als de vuitè ens van col·locar en un pis davant per davant del que abans era la consulta del metge. N’estàvem encantats. Era una raresa deliciosa. Però a tot t’acostumes, i el dilluns 8 de novembre tota la nostra atenció era al carrer. Tractors amunt i avall, gent que parlava fort. La nit de diumenge els grans se la van passar escoltant la ràdio. Jo vaig dormir plana, però en el meu subconscient alguna alerta es va quedar activada. Prou per adonar-me que es repetien amb massa freqüència referències a una muntanya que podia haver caigut i a una presa que no havia aguantat. Va ser una falsa alarma, però aquell dilluns estrany ningú no tenia massa clar si s’havia de fer vida normal. Al poble hi havia una inusual animació. Ni el cotxe de línia de dos quarts de vuit ni l’autocar que portava els estudiants a l’institut de Fraga havien gosat a fer el viatge. Van fer bé. Poques hores després es va desbordar el Cinca i va convertir l’avinguda de Lleida de la Granja d’Escarp en un insòlit canal. Allò era només el començament. Després va venir la fúria del Segre, que va fer pujar el nivell de l’aigua fins als 2,6 metres. I ens va aïllar del món. O això ens pensàvem. Vam ser notícia. Un diari que amb prou feines tenia un mes de vida va documentar aquell gran desastre natural. Ens va donar veu. Era estrany veure veïns netejant fang en blanc i negre. Com si el nostre petit racó de món encerclat de serres blaves no fos tan lluny de tot. I hi havia un punt èpic, perquè aquella publicació que ens sabíem de memòria l’havien fet uns periodistes que van haver de sortir de la redacció en barca. Vuit anys després vaig guanyar una beca de formació per entrar a treballar en aquest diari. El meu, el vostre