El premi Planeta de Lleida

Diumenge es lliura el premi Planeta. Seixanta anys enrere aquest guardó va arribar a tenir una franquícia lleidatana. I amb el mateix glamur, que fins i tot va sortir a la revista ¡Hola!, la bíblia rosa. El premi Urriza es va convocar per primer cop el 1963. Portava el nom d’una llibreria que hi havia al carrer Major. Ara és una botiga de roba interior sense personalitat, però va ser un comerç molt elegant, amb un gran soterrani atapeït de prestatges i d’expositors giratoris. Anava a afegir com els dels cassets de bars i gasolineres. Com els de les postals que triàvem quan anàvem de viatge per fer arribar records que tardarien més que nosaltres. Deliciosos anacronismes. Joan Fernández Coll era el propietari d’aquesta llibreria. Molts anys després d’haver tancat em va ensenyar àlbums de fotos que certificaven que va ser una cosa sonada. Un equip de Televisió Espanyola es traslladava a l’antic Condes de Urgel per retransmetre l’acte. Hi havia moltes cares conegudes. José Manuel Lara era l’editor dels llibres premiats i el jurat el formaven José María Gironella, el premi Planeta Ángel María de Lera, Dámaso Santos, crític del diari Pueblo, i el lleidatà i acadèmic de la llengua Samuel Gili i Gaya. La dotació estava en consonància: 40.000 pessetes de l’època. Fernández Coll em va fer veure que era una picossada. “El 1963 el sou d’una dependenta eren 500 pessetes al mes i un funcionari de nivell alt amb prou feines arribava a les 1.500”. L’expectació era tremenda, però el premi va quedar desert. Va ser un escàndol. Es va donar un accèssit de 15.000 pessetes a Juan Antonio Usero per El pozo de los monos. “Es una novela con méritos concretos.. pero no suficientes”, deia l’acta. Gironella va anar més enllà i va declarar a la premsa que es tractava d’una obra “nauseabundamente de carácter sexual y tremendista”. Va córrer el rumor que tot havia estat una estratègia de màrqueting. Fernández Coll es va picar amb els suspicaços i va apujar la dotació fins a les 100.000 pessetes, la mateixa que el premi Nadal de l’editorial Destino, la meitat del Planeta d’aquells temps, que ja era el guardó literari més ben dotat d’Espanya. Tot i així només va durar cinc edicions. L’Urriza és història. La Urriza, també.