EL RETROVISOR
Admunsen a la presó de Lleida
De gairebé tot fa vint anys. També de la mort de Manuel Vázquez Montalbán. Coincidint amb l’efemèride s’ha publicat una novel·la inèdita de l’autor de Pepe Carvalho, Los papeles de Admunsen (Navona). La va trobar –i això gairebé és una altra novel·la– el professor de la Universitat d’Auckland José Colmeiro entre la documentació de l’escriptor dipositada el 2016 a la Biblioteca de Catalunya. Es va presentar a la Presó Model perquè Montalbán l’havia tastat. Però el cert és que si, com sosté Colmeiro, alguns fragments del llibre es van escriure entre reixes, aquesta novel·la ambientada el 1962 es va gestar a Lleida. L’11 de maig d’aquell any, Manuel Vázquez Montalbán va cridar: “Vaga general, mori el general!” en una manifestació solidària amb els miners d’Astúries. Li van caure tres anys de presó, que el general en qüestió tenia poc sentit de l’humor. Encara no era un escriptor famós. De fet, ni tan sols havia escrit cap llibre. Vestit de presoner, com en una paròdia de pel·lícula de lladres i serenos, va ser traslladat en tren de Barcelona a Lleida. S’acabava de casar amb Anna Sallés, que també va ser represaliada. Ella, però, va quedar lliure el 7 de novembre d’aquell mateix any i es va instal·lar a la capital de Ponent, per ser a prop del seu marit. Un dia, una noia la va veure sortint d’un locutori telefònic plorant i li va preguntar què li passava. Era Rosa Solsona. Filla d’un republicà convençut, a casa seua “sempre hi havia lloc per a una víctima de la dictadura”. I així va començar una amistat que duraria tota la vida. “A Rosa Mari, Santiago y familia por los que hasta da gusto pasar por Lérida.” Així els va dedicar, ja lliure, Informe sobre la información, el seu primer llibre, escrit entre reixes. Potser perquè tenia molt de temps, la seua prodigiosa imaginació va crear en aquella època l’alter ego d’Admunsen, un jove intel·lectual frustrat que, després d’un parell d’anys tancat, ha de decidir si implicar-se en la lluita clandestina o renunciar als seus principis. Sabia de què parlava. En sortir de la presó de Lleida “estava content, però no com nosaltres, hi havia amargor al seu rostre”. Caminaven per Canonge Brugulat quan va defallir. Van ser uns anys durs, massa. I encara hi havia dictadura per dies.