SEGRE

Creat:

Actualitzat:

No li fa justícia. I no és pel nas, massa llarguerut. Ricard Viñes no és Ricard Viñes sense el seu bigoti estrafolari i el seu piano. Però que bonic tornar a veure, encara que sigui al cementiri, l’escultura que fins al 2008 va vigilar des del capdamunt d’una peanya la nostra adolescència. La plaça que porta el seu nom –ara, simplement, Ricardo– ha exercit sempre de meeting point del jovent. L’estàtua poc encertada del músic ha vist menjar moltes pipes, quan hi havia més bancs públics que terrasses de bar a la ciutat. Ha estat testimoni mut de cigarretes clandestines i primers petons. El Nano, com sempre li va dir el seu gran amic Enric Granados, no s’espantava de res. Va tenir una vida curta però intensa. Només tenia dotze anys quan se li van obrir les portes del món en guanyar el primer premi de piano de l’Escola de Música de Barcelona i va poder instal·lar-se al París bohemi de finals del XIX. Va ser l’intèrpret més aclamat del seu temps. Man Ray el va fotografiar el 1924 amb Picasso i Olga Khokhlova. Saint-Exupéry se’l va emportar a solcar el cel. Jean Cocteau va dir d’ell que “no toca, explica”. La crítica estava rendida als seus peus. Lluny d’acomodar-se, Viñes imposava als concerts obres contemporànies que el públic no entenia: Satie, Debussy, Ravel, Granados, Séverac, Falla... Lorca va fer una representació de La zapatera prodigiosa a benefici del lleidatà quan va saber que era a Xile sense poder tocar (ni cobrar) per una infecció en un dit. L’octubre del 1940 es va resignar a haver de deixar París. Si havia de triar entre Hitler i Franco, se’n tornava a casa. A més, mai no va perdonar als alemanys que un torpede fixés el seu objectiu en el Sussex i condemnés a morir a les gèlides aigües de l’Atlàntic el seu estimat Granados. Consternat, aquell 24 de març del 1916, Viñes va decidir solemnement no tornar a tocar música alemanya. Ni Bach. Era obstinat. Quan va saber que el seu primer amor s’havia casat, va escriure al seu diari que li jurava “morir vidu”. Sempre m’ha semblat un bell preludi d’El amor en los tiempos del cólera. El nostre particular Florentino Ariza va morir fa 80 anys en la tristor sense música del primer franquisme i va demanar ser enterrat a Lleida, amb sa mare.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking