No hi ha musclos per sopar

A la senyora la van haver d’ajudar a seure al rentacaps. “Tan valenta que era!”, s’exclamava. “Ja no valc per a res”. La perruquera la renyava amb delicadesa i li deia que això no ho havia ni de pensar, que encara ajudava molt a casa –vaig entendre que a algun fill– i que ja li agradaria a ella tenir algú que li fes el dinar cada dia. I llavors va ser com si tornés a les pàgines de Musclos per sopar, un d’aquells Petits Plaers de l’editorial Viena. No feia ni deu hores que havia tancat el llibre de Birgit Vanderbeke. I vaig passar de sentir una conversa accidentalment o inevitablement, per les dimensions del local, a escoltar amb atenció aquella dona. Atenció i perplexitat per la coincidència. Per si algú encara va més tard que jo i no l’ha llegit, en aquesta novel·la breu una família alemanya espera la tornada del pare. Han preparat musclos per sopar perquè és el seu plat preferit. Als altres no els fa gaire el pes, però se suposa que aquell vespre ell anunciarà un ascens a la feina i el volen fer content. El pare tarda, els musclos es refreden, i la suposada família modèlica es revolta contra la tirania d’aquell home que els té sotmesos. Fins aquí la ficció, almenys el que es pot explicar del llibre sense esgarrar-ne la lectura. La protagonista del meu particular petit plaer de km 0 va confirmar que sí, que encara feia el dinar cada dia per a la família d’un fill o filla. “El sopar no. Per sopar no faig res. Que cadascú es faci el que vulgui per sopar”. I va canviar sobtadament de registre. “Quan em vaig casar el meu home em va dir que el sopar era tan important com el dinar i que res d’amanides o de pa amb tomata, que havia de fer dos plats i postres tant al migdia com a la nit. També em va dir que ell de verdura només en volia per sopar, que per dinar mai. Però llavors es va engreixar molt i vaig haver de fer verdura cada dia”. Em semblava increïble. Era la mare del llibre. “Des que va morir que no he tornat a fer mai més res per sopar. Que cadascú es prepari el que li vingui de gust, jo ja n’he tingut prou”. I encara que en parlava amb més resignació que ressentiment, hi havia un punt de rebel·lia en aquella afirmació. La van haver d’ajudar a aixecar-se, també, però la seua veu sonava més jove. S’havia empoderat.