EL RETROVISOR
La segona mort de Maurel
El titular és de la vigília de Sant Joan del 1996: “Siurana casa a su jefe de gabinete.” Recordo la notícia perquè em va fer ràbia que la núvia només es mencionés de passada. Xavier Maurel i Maria Pons han fet tàndem des d’aleshores. Ell, més que economista, era humanista. Un home discret i amb aparença de sec amb qui es podia parlar de tot. Ulleres “de Michael Caine” (la imatge no és meua) i americana tweed. Un gentleman. Ella, una força de la naturalesa. El 1994 va publicar Els perills de ser dona, un recull de contes que convertia en literatura el deliri masclista de la famosa sentència de la minifaldilla. Guapa, amb la veu greu i un riure d’aquells que s’encomanen. M’ha vingut al cap el personatge de Pilar Ternera, de Cien años de soledad. La de la “risa que espantaba a las palomas”, però Maria Pons no és tan fan com jo de García Márquez. Fins a aquell casament, jo amb prou feines havia creuat una desena de frases amb Maurel. En qualitat de marit de Maria el vaig anar tractant. “Més que cançons d’aigua això ha estat un concert!” Desembre del 1997. Plovia a bots i barrals i es presentava el llibre Cançons de l’aigua, en què havia col·laborat la seua esposa. Ens va costar reprimir el riure. Era fi, subtil, profund. Va ser un dels enginyers de la transformació de Lleida els primers anys de la democràcia. Però mai no va estar a primera fila. No va ser home de carnet. Ni tan sols tenia el de conduir, com es va recordar ahir al seu funeral. Perquè Maurel ha mort. Ha mort per segona vegada. Poc es podia imaginar Maria Pons el 1997, quan va presentar Perdré la memòria, que aquest títol seria la dura descripció dels darrers anys del Xavier. Ahir va tocar dir “pareu tots els rellotges”. Apagueu totes i cadascuna de les estrelles, embaleu la lluna i desmantelleu el sol, i encara us pregaria que escoleu l’oceà i escombreu el bosc. No es pot escriure des del dolor sense caure en el patetisme, per això la Maria Pons va fer que W.H. Auden digués allò que sentia. I jo hi afegeixo una imatge d’un Sant Jordi remot en què vaig ser testimoni de com Maurel apareixia amb una capseta amb tres roses que formaven la bandera francesa, per a la Maria, professora de francès. “Aquesta parella juga a una altra lliga”, vaig pensar.